El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dissabte, 11 de febrer de 2017

Fotografia | Barcelona des del cel

Agafant l'avió des de Barcelona cap a Berlin vaig aprofitar i vaig treure aquesta bonica foto de la ciutat.


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dimarts, 7 de juny de 2016

Ressenya literària | Passatge de les Ombres, d'Arnaldur Indriðason


 Passatge de les Ombres, d'Arnaldur Indriðason


- Però us fa falta defensa militar. No teniu Exèrcit.
- El que necessitem és neutralitat. Un exèrcit no hi pinta res, aquí.



Avisats per una inquilina preocupada perquè un dels seus veïns fa temps que no dóna senyals de vida, dos policies troben el cadàver d 'un ancià al llit. L' anàlisi forense dictamina que l 'han asfixiat i l 'escorcoll de l 'habitatge fa descobrir retalls de diari sobre una noia que al 1944 va ser escanyada i el cos de la qual va ser dipositat al darrere del Teatre de Reykjavík. Pot ser que les dues morts estiguin relacionades, malgrat les sis dècades que les separen?




1944, finals de la Segona Guerra Mundial. Islàndia, país neutral en la guerra, va ser ocupada quatre anys abans per les tropes britàniques (Operació Fork). Els membres del bàndol dels Aliats volien impedir l'ocupació nazi del país, situat en un punt estratègic entre Europa i Amèrica. El 1941, l'ocupació d'Islàndia passaria a mans de les tropes nord-americanes, ja que la Gran Bretanya necessitava les seves unitats. L'arribada dels militars al país suposa que moltes noies islandeses es trobéssin en la "situació"; és a dir, les joves es veien implicades en relacions amoroses amb els militars de forma clandestina.

És una d'aquestes joves que es troba a la "situació" junta amb el seu amant qui descobreixen, en una de les seves escapades amoroses, darrere del Teatre Nacional el cos d'una noia que ha estat estrangulada.

Flóvent, un membre de la Policia Judicial de Reykjavík, i Thorston, un canadenc destinat a la Policia Judicial, s'encarreguen d'investigar els fets, cosa que els portarà a indagar sobre el passat de la jove, qui, pel que sembla, va ser víctima d'una violació i es va veure obligada a avortar. Els detectius arriben a descobrir que potser l'assassinat està relacionat amb un altre cas, ocorregut al nord d'Islàndia fa tres anys, d'una jove que va patir la mateixa desgràcia però que el seu cos mai el van trobar.

Sis dècades més tard, en l'actualitat, la policia entra a l'apartament d'un home de noranta anys, alertats per la seva veïna, a qui li preocupa no haver-lo vist des de fa dies. En el seu mateix llit, com si estigués dormint plàcidament, troben el cos sense vida de l'home. Després de l'autòpsia, es descobreix que es tracta d'un assassinat per asfíxia. Inspeccionen el seu pis i l'únic que troben són uns retalls d'un diari que parlen sobre el cos d'una jove estrangulada trobat darrere del Teatre Nacional en temps de guerra. Konrað, ja retirat del seu ofici, decideix ajudar a la policia i investigar el cas.





Sobre l'autor i la seva obra

Arnaldur Indriðason (Reykjavík, 1961) és historiador, periodista i escriptor. Va treballar durant vint anys per a Morgunblaðið, el diari més important d'Islàndia.

El 1997 va publicar la seva primera novel·la, Fills de la pols (Synir duftsins), la primera de la sèrie del Detectiu Erlendur Sveinsson. Fins al 2016, ha escrit 15 novel·les pertanyents a la sèrie del Detectiu Erlendur i unes altres 5 novel·les independents. El 2006, la seva novel·la Las Marismas (Mýrin) va ser portada a la gran pantalla, a mans del director Baltasar Kormátur.

En 2013 va escriure Passatge de les Ombres (Skuggasund), novel·la que es va dur aquell mateix any el VII Premi RBA de Novel·la Negra.



Fitxa del llibre

Títol: Passatge de les Ombres
Títol original: Skuggasund
Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial: RBA
Gènere: Novel·la Negra
Any: 2013
Idioma: Espanyol
Idioma original: Islandés
ISBN: 978-84-9056-048-8





Opinió personal 

Una novel·la negra impecable, que narra dues trames que ocorren en temps diferents i que, a poc a poc, es van entrellaçant d'una manera magistral. No només l'evolució dels seus dos fils principals fan d'aquesta novel·la una gran obra, sinó que el que realment la marca, la fa única i genial, és el marc històric en què es desenvolupen els fets.

La contextualització de la novel·la és el que més m'ha agradat. En aquest aspecte, crec que no m'equivoco si resumeixo el llibre amb una única frase: La situació de la dona islandesa durant la Segona Guerra Mundial. Tot gira al voltant d'això. Òbviament, també ens trobem amb altres elements que no tenen res a veure, com és la invasió d'Islàndia per les tropes nord-americanes o la proclamació de la República. Són temes, però, que no tenen tant de pes (o no se'ls dóna tanta importància) com el masclisme, la violència de gènere, la "situació" o l'avortament, per exemple.
La contextualització, el marc historico-social, repeteixo, ha estat el que més m'ha agradat de Passatge de les Ombres.

A partir de les investigacions d'en Flóvent i d'en Thorston i d'en Konrað, anem coneixent a diversos personatges, cadascun únic, amb la seva personalitat ben definida, amb els quals, independentment de com ajudin o deixin d'ajudar en les investigacions, podrem veure i comprendre la situació que es va arribar a viure a Islàndia a finals de la Segona Guerra Mundial, fins que es va proclamar la República (el 17 de juny de 1944). Personatges tan ben retratats, tan humans, que ens ajuden a comprendre el passat.

En relació a les trames principals, també he de dir que m'han semblat genials. Només començar la novel·la, ja se'ns presenten dos misteriosos casos que enganxen, que ens deixen amb ganes de saber més amb cada pàgina que passa. A més, el ritme ràpid al que avancen les investigacions i els diàlegs fluids i directes agilitzen la lectura.
Això sí, no és fins ja ben avançada la història, que l'únic que tindrem serà la informació de què disposin els nostres detectius; amb això vull dir que aquesta no és una novel·la on el lector pot arribar a anticipar els fets o a resoldre el cas per si sol. Si el que busqueu és un repte per a la vostra ment i que us faci dubtar de si l'assassí és aquest o si és aquell, no us recomano Passatge de les Ombres. (En aquest cas, d'aquest autor us recomano llegir Hipotèrmia)
Si, d'altra banda, el que busqueu és una bona novel·la negra nòrdica amb la qual gaudir del misteri i de la intriga d'una manera diferent, llegir Passatge de les Ombres és una obligació.

Pel que fa a la narració, aquesta és, com en altres obres que he llegit de l'autor, seca i directa. Molt freda, cosa que contrasta d'una manera bestial amb la humanitat, la "calidesa" dels personatges. A més, aquesta fredor de l'autor en narrar la història contribueix a com se'ns presenten aquells temps de guerra, foscos, en la incertesa, en la tristesa i la preocupació.

Per acabar, només em queda tornar a repetir tot el que m'ha agradat el llibre i les enormes ganes de llegir més novel·les de l'Arnaldur que m'han quedat després d'acabar Passatge de les Ombres. Sense cap dubte, una gran novel·la.


10/10


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

diumenge, 15 de maig de 2016

Art | El Drac de Sants

Aquest dies que tinc festa, he aprofitat per tornar a Gavà i a Sants, que feia molt que no hi anava. Ahir vaig estar-me una bona estona pel Parc de l'Espanya Industrial i vaig visitar el meu vell amic, el Drac, on jo solia jugar de petit. I avui escric aquesta entrada per parlar-vos sobre aquesta gran escultura contemporània.

*


Títol: El Drac
Autor: Andrés Nagel
Any: 1987
Material: Acer
Mides: 32m (ample) i 12m (d'alt)
Pes: 150t
Tipus d'escultura: Lúdica
Localització: Parc de l'Espanya Industrial (Sants, Barcelona)

*

El 1985 s'havia inaugurat el Parc de l'Espanya Industrial, obra de Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola i Monserrat Ruiz, que ocupava el solar on abans es trobava la fàbrica tèxtil de nom Espanya Industrial. Al parc es van col·locar diverses escultures de diferents autors: el Neptú, la Venus, els Bous de l'Abundància, el Drac...

El Drac, de mans del basc Andrés Nagel, fou inaugurat el 1987 i es troba a prop de l'Estació de Sants.
Amb uns 12 metres d'altura, 32 d'ample i unes 150 tones, el Drac està fet amb enormes plaques d'acer, les quals conformen el cap, les dues ales obertes i la llarga cua, que baixa cap a l'estany, de l'animal mitològic. De la boca cau un tobogan, així com també en cau un per les ales. També la cua era un tobogan, en els seus orígens però, al qual es podia arribar accedint a dins del drac, però ara no és possible entrar-hi. 

El Drac és una escultura lúdica. A dia d'avui, molt nois i noies juguen en els tobogans del Drac.

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dissabte, 23 d’abril de 2016

Crònica | Un Sant Jordi "històric"

Feliç diada de Sant Jordi a tothom!


Com que l'any vinent ja no podré celebrar el dia de la rosa i el llibre a Catalunya, he volgut que el dia d'avui fos especial. I ho ha sigut. Avui ha sigut un dia especial i inoblidable.


He passat el dia al meu estimat Gavà amb una amiga i amb mon pare. Ha sigut un dia del llibre ben ple d'història. 

Al matí, ben d'hora, hem visitat el refugi de la Rambla, el que hi ha al costat de la Roca (en aquesta entrada us en parlo d'aquest refugi). Hem sigut els primers del dia en visitar-lo! Ens han ficat un vídeo de presentació i després hem entrat al refugi, on la guia ens ha explicat la història del refugi, qui i com el van construir, per què el van construir, etc. A més, hem pogut "viure-ho", amb un àudio que simulava un bombardeig. Se m'ha ficat la pell de gallina. 



Després de visitar el refugi, la meva amiga i jo hem anat a donar un tomb per la ciutat i li he ensenyat Gavà i alguns monuments i llocs emblemàtics, on m'ha encantat explicar-li una mica d'història sobre aquests i sobre la ciutat, ja que ella no havia sigut mai aquí. Entre ells, l'Homenatge als Màrtirs del 1714, la Torre Lluch, la Plaça de Joan Moragues i l'Homenatge a aquest general, la Superació de Clemente Ochoa, etc. 

Llavors he aprofitat per a compar-me el llibre Gavà Desaparegut, de l'editorial Efadós, i alguns fascicles de l'Abans de Gavà. 




Quan hem dinat, hem anat a passejar una estona per Gavà Mar, on hem pogut gaudir d'un molt bon temps. Sol i platja, gent, sol i platja!




Just després, i per acabar el dia, hem tornat a la ciutat i hem anat al museu. Hem pogut veure l'exposició Menús de Guerra, a part de fer una visita regular al museu. I, com no, hem vist la famosa Venus de Gavà, que feia temps que no veia. 






Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

diumenge, 3 d’abril de 2016

Notícies | Vine al refugi antiaeri de Gavà aquest Sant Jordi!



Aquest abril hi ha un munt de activitats culturals a Gavà!



D'entre totes els activitats, m'agradaria destacar que el el dia de Sant Jordi (també el dia 24) hi ha jornada de portes obertes al refugi antiaeri de la Rambla

Els horaris són: 
  • Dissabte 23 de 10:00-14:00 i de 17:00-20:00
  • Diumenge 24 de 10:00-14:00
Normalment el refugi només es pot visitar (visita guiada) el primer diumenge de cada mes amb cita prèvia.

A més a més, fins a l'1 de maig, també es pot anar a l'exposició "Menús de guerra. Cuina d'avantguarda i supervivència" al museu.



I per si voleu veure les mines, també hi ha jornada de portes obertes del Parc Arqueològic el dissabte següent dia 30.


Us animo a tots i a totes a venir a Gavà aquest abril i gaudir de les activitats culturals!

Aquí us deixo la programació completa:


També podeu trobar més informació a El Bruguers.


*


Jo no hi faltaré per res del món per Sant Jordi! I vosaltres?

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dissabte, 26 de març de 2016

UTAU | Llista de sons (o Reclist) per a un UTAU català



He creat una reclist o llista de sons per a fer un UTAU en català (la llista no és compatible amb Oremo).


La llista crec que és bastant fàcil d'entendre, però hi ha un parell de coses que voldria comentar:
  • Símbol a UTAU es refereix a com s'escriu el so al programa.
  • Símbol a Windows es refereix a com s'han de guardar els arxius WAV. Alguns sons tenen s'escriuen diferent perquè Windows no diferencia entre minúscules i majúscules.
  • La pronúncia dels exemples és (o hauria de ser) la del català central.
  • Hi ha un parell de sons (A i v) que són opcionals, ja que es tracta de sons que apareixen a certes variacions regionals. 
La llista la he dissenyat per a crear un UTAU que canti en català estàndard. Si voleu fer-lo cantar en el vostre dialecte, hi haurà sons que sobraran (com per exemple el so de la vocal neutra en el dialecte nord-occidental). 

La llista sencera (amb els dos sons opcionals) cobreix quasi tots els sons de totes les variacions de la llengua. Només hi falta el so [h], però, per cobrir la paraula halar, però al ser un cas tan puntual he decidit no afegir-lo.



Espero que us agradi la llista i a veure si us animeu i graveu un UTAU que pugui cantar en català! 




Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dilluns, 21 de març de 2016

Ressenya literària | Rosa de Foc, de Carlos Ruiz Zafón


  Rosa de Foc, de Carlos Ruiz Zafón


"...allò no era cap pagament ni cap benedicció.
Era la clau de l'infern."




I així, arribat el 23 d'abril, els presos de la galeria van tornar a mirar-se en David Martín, que jeia a l'ombra de la seva cel·la amb els ulls tancats, i li van demanar que els expliqués una història amb la qual espantés el tedi. "Us explicaré una història", va dir ell. "Una història de llibres, de dracs i de roses, com mana la data, però sobretot una història d'ombres i cendra, com manen els temps ..."

(Dels fragments perduts de 'El Presoner del Cel')




Rosa de Foc és un relat escrit pel famós autor espanyol Carlos Ruiz Zafón.

Situat a l'època de la Inquisició espanyola al segle XV, "Rosa de Foc" explica la història dels orígens de la misteriosa biblioteca, el Cementiri dels Llibres Oblidats, que es troba al cor de les novel·les de Carlos Ruiz Zafón L'Ombra del Vent, El Joc de l'àngel i El Presoner del Cel.

El relat es divideix en 7 capítols i té 18 pàgines.



Fitxa del llibre

Títol: Rosa de Foc
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Vintage Español
Gènere: Relat / Històrica / Fantàstica
Any: 2012
Idioma: Espanyol
ISBN: 978-0-345-80477-8





Sobre el llibre

Rosa de Foc va ser un regal de Carlos Ruiz Zafón per Sant Jordi i el Dia del Llibre el 2012 publicat a la revista Magazine i Diario Ibiza.


Es tracta d'un conte curt que relata l'origen del Cementiri dels Llibres Oblidats, aquest lloc tan especial que apareix a les novel·les de l'autor.

La història es desenvolupa principalment a la Barcelona de l'any 1454. En aquesta època, Catalunya estava sumida en una gran crisi provocada per una crisi de subsistència i una crisi demogràfica causada per la Pesta Negra del segle passat, a més de problemes financers generats per l'endeutament de les institucions públiques.

Ens trobem en una ciutat que es recupera a poc a poc d'una mortal plaga de febre que s'havia estès per tota Barcelona a l'hivern. Una nau és trobada a la deriva amb un únic supervivent, Edmond de Luna, qui porta amb si un quadern escrit en una altra llengua.

El quadern serà lliurat al capellà Jorge de León, qui ordenarà a Raimundo Sempere que l'hi tradueixi, desvetllant la història d'Edmond de Lluna, el creador de laberints.



Opinió personal 

Malgrat ser tan un conte tan curt, l'autor aconsegueix narrar l'origen del Cementiri dels Llibres Oblidats d'una manera genial.

Com en altres obres de l'autor, ens trobem amb elements molt variats. D'una banda tenim el marc historico-social i, per l'altra, tenim aventura i elements fantàstics. Tot això fa del conte una obra molt completa.

L'estil narratiu és sublim. Està molt ben cuidat. És únic. Suposo que si us heu llegit alguna cosa d'aquest autor ja m'entendreu.

Com es tracta d'una història bastant curta, els personatges no pateixen cap tipus d'evolució, és a dir, estan "plans". Tot i així, m'han agradat, sobretot Jorge de León, personatge que definiria com cobdícia pura. I, com no, tanta cobdícia no acaba en res de bo.

En conclusió, aquest petit relat de Carlos Ruiz Zafón m'ha encantat i us recomano llegir-vos-ho, tant si us heu llegit ja alguna de les obres de l'autor, com si encara no ho heu fet.


10/10





Enllaços d'interès 


  • Llegeix el conte a LaVanguardia [x]
  • Descarrega la versió del llibre per a Kindle a Amazon (és gratis) [x]
  • Espai web de Carlos Ruiz Zafón [x]


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

divendres, 18 de març de 2016

Memòries | La primera vegada que vaig veure nevar a la meva ciutat



Falten pocs dies per a que entrem a la primavera, deixant enrere la meva estació de l'any preferida.

L'hivern m'agrada per dues raons: primer, perquè no fa calor i, segon, per la neu. Sobretot m'encanta la neu. 

*

La primera vegada que vaig veure nevar és una cosa que mai oblidaré. Era una tarda de desembre de l'any 2001 i els meus pares havien agafat vacances. Estàvem tots a casa quan a mi se'm va ocórrer sortir al balcó. Llavors vaig poder veure com queien flocs de neu que es quedaven al terra. Ràpidament, vaig avisar a mon pare i vam agafar les jaquetes per a sortir al carrer. 

Anàvem el meu pare, el meu germà i jo pel carrer, el cel estava fosc i els fanals de la ciutat ens il·luminaven mentre la neu ens mullava l'esquena, tot i portar paraigües. Recordo com les faroles i els cotxes estaven gel·lats, la calçada estava tota molla i la vorera estava plena d'un gel que quan el trepitjaves es desfeia. No semblava la mateixa ciutat de sempre, era com veure-ho tot des d'una perspectiva diferent a l'habitual, una perspectiva bastant maca, la veritat.

No hi havia gaire gent pels carrers, i els que hi havia eren majoritàriament nens i nenes joves, com jo, amb els seus pares. A mesura que caminàvem, allunyant-nos de la Plaça Catalunya, la neu començava a caure junt amb pluja. La neu no es quedava gaire al terra ja, però encara hi havia algun moment on tornava a caure més neu que pluja. El meu pare m'explicava que quan ell era petit també hi hagué una nevada a la ciutat, però que ell era encara massa petit i només s'enrecordava perquè l'àvia li havia explicat. 

L'endemà, l'únic rastre que quedava era el mateix rastre que queda després d'una nit de pluja: els carrers molls i fang a les voreres. Però també ens quedava el bonic record de la nit anterior; record que viurà sempre dins nostre.


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dissabte, 5 de març de 2016

Història | Gavà durant la Guerra Civil




* 1936 *


El 1936, trobem a Bartomeu Fabrés, d'ERC, com a alcalde de Gavà, però dimiteix degut a la pressió anarcosindicalista del moment. Al setembre, el fan sortir de casa seva per a "atendre un accident" (Fabrés, a més de dedicar-se a la política era metge de professió), però en realitat es tractava d'un parany per a assassinar-lo. Va ser trobat mort el 12 de setembre.

Van aparèixer comitès armats que "controlaven" la població i va començar una repressió d'aquells d'ideologia catòlica-conservadora per part dels milicians. Les primeres accions van ser en contra l'església: s'eliminaren els capellans, es deixà de fer misa els diumenges i, fins i tot, es cremà l'església. Es perseguien als dirigents conservadors, d'entre els quals trobem a Salvador Lluch Viñals, que va ser atrapat a Barcelona el 29 de juliol i a qui el Comitè de Milícies Antifeixistes li confiscà la Torre Lluch.

Fotografia de la Torre Luch en els anys 30

L'ajuntament de Gavà també va ser ocupat i els milicians es van fer amb el control del poble. Es podien veure pels carrers de Gavà als milicians armats, que es podien enduur a qui volguéssin per assassinar-lo si ells pensaven que podia ser feixista.

Al 20 de juliol hi hagué una vaga general de treballadors que durà fins al 23; En tornar al seu treball, molts treballadors s'adonarien de que els seus amos havien marxat.

Amb això, es va duur a terme un procés de col·lectivització amb les indústries, empreses i algunes terres, els amos de les quals havien fugit. Alguns comerços (petites botigues) juntament amb sectors dels transports, de la fusta i de la construcció també van ser col·lectivitzats. En el cas de les empresses (com la companyia Roca), se ne'n feia càrrec un comitè format per treballadors de la UGT i de la CNT.

Els amos de la Compañía Roca Radiadores van ser un dels que van fugir. Van deixar als seus treballadors continuant fent radiadors i banyeres, fins que la fàbrica va ser col·lectivitzada per la Generalitat i transformada en indústria de guerra. Fabricava municions per als republicans (feien obusos i carcasses de granades de mà, que enviarien a Barcelona per a ser completades) i, per tant, la  fàbrica es va convertir un objectiu militar per a l'exèrcit fascista.

Pel setembre, molts representants religiosos i conservadors havien desaparegut, així com també alguns polítics. Amb l'inici del nou curs escolar, la Generalitat va confiscar les escoles religioses i privades, entre elles, per exemple, la Immaculada Concepció, el Sagrat Cor així com també l'Ateneu. Es van obrir noves escoles, apostant sempre per l'educació pública i laica, com és el cas de l'Escola Municipal Ignasi Iglesias, per exemple.

La festa major d'hivern (així com també la d'estiu) i Nadal no es van celebrar aquest any a Gavà degut a la repressió que hi havia cap a la religió.


Vista aèria de Gavà l'any 1937


* 1937 *


El 1937, van començar els bombardejos a la ciutat de Barcelona, per part, bàsicament, de l'aviació italiana, però també dels alemanys i de l'aviació franquista.
Mentre que aquests bombardejos permetien assajar noves tècniques d'atac, d'una banda, es creava un terror constant entre la població; i, per altra, les famílies dels soldats que eren al front lluitant eren atacades, cosa que els desmoralitzava.

Quan bombardejaven Barcelona, hi havien gavanencs que se n'anaven al Pont dels Rierals a presenciar els fets. Quan els avions marxaven i les llums de la ciutat de Barcelona tornaven, la gent ja es retirava.

A Gavà, també es deixaven veure avions que vigilaven la zona. Per motius evidents, sobrevolaven la major part de vegades per damunt de la Roca.

Roca, sabent que ara s'havia convertit en un objectiu militar, demana plànols a l'ajuntament de Barcelona per a la construcció d'un refugi. Actualment, es té constància de que a Gavà hi van haver cinc refugis, dels quals dos estan conservats. Els refugis conservats són el de la rambla Salvador Lluch i el del carrer Centre; els refugis no conservats són el de Serra i Balet, el del carrer de Santa Teresa i el del carrer d'Àngel Guimerà.

Cal destacar el refugi de la rambla, que va ser construit pels mateixos treballadors de Roca. Ocupa la part central de Rambla, des de l'estació del ferrocarril fins a la carretera de Santa Creu de Calafell. Té 124 metres de llargada, 2 metres d'amplada i 2 metres i mig d'alçada. Tant la coberta com les parets les van fer amb formigó, a diferència d'altres refugis de la ciutat on, per exemple, van fer servir totxana per a la coberta. Disposava de tres entrades.


Refugi antiaeri de la Rambla


* 1938 *


Durant la primavera del 1938, Franco preparava la batalla de l'Ebre (que es duria terme el juliol del 1938) i va manar atacar a la retaguardia dels republicans. Van augmentar els bombardejos a Barcelona i va ser llavors quan Gavà va patir el primer bombardeig.

El dia 16 de març de 1938, Gavà fou bombardejat per primer cop. Van morir deu civils, set de Gavà i tres de la masia de Can Sellarès, de Viladecans. Posteriorment, la ciutat va ser bombardejada més cops: el 30 de juny, el 4 de juliol, el 6 de novembre i el 3 de desembre. En total, va haver-hi un saldo de 16 morts.

* 1939 *


El 24 de gener de 1939, les tropes franquiestes entren a Gavà per la Rambla. Quan aquestes desocuparen la Rambla per a dirigir-se a Viladecans, els gavanencs i gavanenques sortien al carrer a "celebrar" que la guerra s'havia acabat.

Barcelona fou ocupada dies més tard i l'1 d'abril s'acabaria aquest període conegut com la Guerra Civil Espanyola.


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

Notícies | Contes de Mitjanit ja està a Wattpad



Fa temps ja, que tinc Wattpad, però mai el feia servir i només havia publicat el meu recull de relats en castellà "La sociedad de Las Letras Perfectas y otros relatos".

Fa poc dies, que em vaig decidir a actualitzar-ho i començar a pujar també altres dels meus escrits. D'entre els que he pujat, s'hi troba la sèrie "Contes de Mitjanit" en català.

A mesura vagi escrivint nous relats de la sèrie i els tradueixi al català, també els pujaré a Wattpad. Així que us animo a donar-li un cop d'ull!




Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

diumenge, 21 de febrer de 2016

Tag Original | Accent Challenge en Català



Fa poc estava a Tumblr i vaig veure que una persona a qui segueixo havia publicat l'Accent Challenge en anglés. Em va semblar molt divertit i em va recordar quan jo ho vaig fer en alemany fa un parell d'anys. 

L'Accent Challenge és una mena de Tag on un ha de gravar un àudio responent a una sèrie de preguntes, a fi que qui ho escolti pugui escoltar l'accent de la persona.  

Aleshores, mentre escoltava l'àudio de la persona de Tumblr, se'm va il·luminar la bombeta i vaig decidir crear-ne un de semblant en català. 

Dins la llengua catalana hi ha nombrosos accents i dialectes, i alguns d'ells, ni tan sols els he arribat a sentir mai (per exemple, mai he sentit ningú parlar alguerés). 

Però també cal esmentar l'accent dels parlants d'altres llengües quan parlen català. Per exemple, com sona un francés o un americà parlant català? 

A més, també és una bona eina per a aquells qui estan aprenent el català, ja que el català estàndard que s'ensenya difereix bastant d'algunes varietats regionals. I potser per a un aprenent de la llengua li sembla més fàcil aprendre català nord-occidental que no pas català estàndard (molt semblant a la varietat central), per exemple.

Per tant, crec que hi ha d'haver un Accent Challenge en Català, i per això faig aquesta entrada. 





Bàsicament, algunes de les preguntes de l'Accent Challenge són les mateixes que les de l'anglés, però també n'hi ha de diferents. 

Les preguntes (i les paraules que he proposat a la tercera pregunta) les he triat per poder determinar l'accent i el dialecte del parlant. Vull dir, no són preguntes triades a la babalà, sinò que tenen una raó de ser les que són. 

Us deixo les preguntes en Scribd (perque us pugueu descarregar el PDF) i a sota, per si qualsevol cosa no podeu veure-ho en Scribd, també us les deixo escrites.





*

Accent Challenge en Català


· Digues el teu nom/nom d'usuari i el teu blog (i els de qui t'ha taggejat, si t'ha taggejat algú).

· Digues d'on ets.

· Pronuncia les següents (38) paraules (i, si vols, tradueix-les al teu dialecte):

flor, rei, adéu, llei, empenedir-se, abella, veure, tarda, esquitxar, tres, agafa, darrere, seixanta, maco, saps, platja, cor, haig, paraigües, maó, veritat, haver, impressions, xilòfon, dues, fetge, impossible, vull, punt, cella, companys, col·legi, ajudar-li, ametlla, fred, plantejament, estalviar, bojos

· Respon a les següents (8) preguntes:

- Com es diuen les sabates de fer esport?
- Com li dius als pares dels teus pares?
- Prefereixes llegir o veure la televisió?
- Com li dius a allò que té rodes i serveix per portar la compra al súper?
- Què surt quan plou i fa sol?
- Quan els plats estan bruts, què fas amb ells?
- Què dius quan alguna cosa surt com no t'esperaves?
- Quin és aquell aliment vermell del qual se'n fa el quètxup?

· Tria un llibre i llegeix un fragment qualsevol.

· Creus que tens un accent? Perquè?

· Acaba el repte dient tres paraules que vulguis.

· Opcional: Taggeja a totes les persones que vulguis a fer el repte.



*



I bé, espero que us agradi la idea i que si teniu ganes de fer-ho, ho feu. Això sí, si ho feu, aviseu-me per poder escoltar-ho, que tinc molta curiositat!

Per la meva part, en quant pugui, ho gravaré i ja publicaré la meva entrada!


Au, ens llegim!

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dimecres, 3 de febrer de 2016

Relat | Contes de mitjanit #1 | El fill del vent



Des de més enllà de les muntanyes nevades, el vent cavalca sobre els núvols. Com un soldat de cavalleria que té pressa. Amb ell porta l'eterna foscor com a ostatge, la nit, que porta un vestit negre cosit a mà pels dits de la depressió, disfressats de tristesa. El vent s'atura davant d'una bonica caseta de nines enmig d'un prat de roses de tots colors. Sobre aquesta casa, construïda amb fusta de roure i ciment barat, s'arremolinen núvols de tempesta que comencen a plorar quitrà. La pesada substància corroeix poc a poc la pobre teulada de la casa. Les roses, que abans li donaven vida al bonic paisatge, ara moren i el vent els hi acaricia les tiges a totes i cadascuna d'elles. Ell és l'únic ésser capaç de fer-ho sense clavar-se ni una sola espina. Sense ferir-se.

Llavors truca a la porta de la casa de nines. Les fustes velles grunyen davant la seva presència, no es fien del vent. Ell torna a trucar. Una vegada rere una altre. Però es cansa d'esperar. És molt impacient. Es dirigeix ​​cap a l'única finestra de la casa, un petit forat a la façana. Res. No veu res. Només hi ha foscor darrere del vidre. Al cap d'una estona, un petit senyoret que es fa dir alè surt per una escletxa de la paret i li diu al vent que allà dins dorm un noiet. El vent llavors es fa enrere i carrega amb força contra la finestra, obrint-la de bat a bat. Els vidres ploren. Un petit noi salta del llit espantat i la foscor surt de l'habitació atemorida quan encén la bombeta de la tauleta de nit. El vent pot veure ara la cara pàl·lida de terror de la seva presa. El nen pot veure al vent. Té l'aparença d'un senyor molt gran amb cabells blancs i porta una bella dona sota un braç. Els dos tenen por, tot i no expressar-ho obertament. Es miren durant uns segons molt llargs.

El nen crida a son pare. El seu crit se li clava en el cervell al vent i aquest s'enfada. Un cop sec a la porta de l'habitació. El vent no li treu la vista de sobre al nen, i viceversa. La porta s'obre i un home de mitjana edat entra precipitat. El noi li explica al pare les seves pors, tot i que està mirant fixament al vent. El vent no pronuncia ni una paraula. El pare no veu a ningú més que al seu fill en l'estància. Li mana que es fiqui al llit i s'adormi. Però el fill no vol. El vent li murmura les veritats al nen a cau d'orella. Aquest comença a plorar. El pare es preocupa. El vent comença a comptar enrere. El nen plora. El seu pare està cada vegada més nerviós. Està confús. Les llàgrimes es converteixen en sang. Per la seva boca neix una substància negra enganxifosa. El compte del vent arriba a zero. "Merda" diu el pare en el moment exacte. El plor de la criatura cessa de cop. Es desploma. El vent desapareix en l'instant en què el cos toca a terra.
El noi ha mort.

♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dissabte, 30 de gener de 2016

Dialectologia | El sub-dialecte barceloní



(En aquesta entrada es fan servir el símbols de l'Alfabet Fonètic Internacional per a la representació de sons de la llengua)


Degut a la quantitat de visities que va tenir l'entrada que vaig escriure on parlava sobre els dialectes catalans, he decidit escriure aquesta entrada on parlo més a fons sobre el barceloní. Possiblement, també n'escriure una sobre el lleidatà, depenent de la recepció que tingui aquesta entrada. 

En aquesta entrada, us intentaré proporcionar tota la informació que pugui sobre el barceloní. Fins i tot més informació que la que pogueu trobar a la vostra amiga Viquipèdia. 

Per a escriure aquesta entrada, he recorregut a diverses fonts i he contrastat informació. He llegit pàgines webs, articles de revistes de caire lingüístic, llibres de text etc. Però bàsicament, he recorregut a la pròpia experiència.






Què és i a on es parla el barceloní?


El barceloní és un sub-dialecte del català oriental central. No s'ha de confondre amb el parlar xava. Aquesta variació de la llengua presenta certes característiques fonètiques, gramaticals i lèxiques; el parlar xava, per una altra banda, és el parlar català amb notables trets atribuïts a la influència del castellà.

El territori on es parla aquest sub-dialecte és, com bé indica el seu nom, Barcelona, així com també la seva àrea metropolitana. És a dir, el barceloní és parlat principalment als municipis de les comarques del Barcelonès, del Baix Llobregat i del Vallès Occidental.

Àrea on es parla el barceloní


La fonètica del barceloní - Vocalisme


La fonètica és, potser, el tret més distintiu del barceloní. De fet, és bastant fàcil reconèixer-ne un parlant per la gran obertura de les seves vocals neutres. Però no nomès això de la vocal neutra, el barceloní també presenta altres trets vocàlics i consonàntics característics. 

La vocal neutra és un so exclusiu del català oriental general, el català occidental no disposa d'aquesta vocal. De fet, la divisió entre aquests dos grans blocs dialectals es basa en l'existència d'aquesta vocal en el seu vocalisme. 

La vocal neutra és un so que apareix quan trobem un so [a], [e] o [ɛ] en posició àtona. 

En el barceloní, doncs, trobem la neutra; però, què la diferència de la vocal neutra d'altres llocs de on es parla català oriental? La seva obertura. 

La vocal neutra estàndard és el so [ə], mentre que en barceloní és pronunciada una mica més oberta, [ɐ]. El so neutre [ɐ] és diferent del so [a]. 
La fusió d'aquests dos sons en un únic, [a], és una característica del parlar xava, erròniament atribuïda al barceloní. 

La vocal neutra, a més a més, també sol desaparèixer en certs casos (aquest és un tret compartit amb altres variacions de la llengua). Paraules com anem, barana, caramel o adéu és transformen en nem, brana, carmel o déu; i expressions com per això, per aquí o això no es fa es transformen en per xó, per qui o xó no's fa.

També trobem un altre tipus de neutralització, la dels sons [u], [o] i [ɔ] en [u] en posició àtona. Aquest és un tret del català oriental general. 

L'obertura dels sons tònics [e]/[ɛ] i [o]/[ɔ] és més difícil de precisar. La seva pronúncia pot oscil·lar entre una clara diferenciació d'obertes-tancades i una diferenciació no tan notòria. Tot i això, la diferència entre els sons oberts i els tancats existeix. La no distinció és un tret del parlar xava. 



La fonètica del barceloní - Consonantisme


En quant als sons consonàntics, el barceloní també té els seus trets característics. 
Els principals punts a parlar són respecte als sons sibilants, els africats i els laterals, però també hi ha més teca. 

Les sibilants [s], [z], [ʃ] i [ʒ] són presents en el barceloní així com la distinció dels seus parells sords i sonors ([s]/[z] i [ʃ]/[ʒ]). La no distinció d'aquests parells és un tret del parlar xava. 

A vegades, els sons [ʃ] i [ʒ] a principi de paraula solen africar-se en [tʃ] i [dʒ], respectivament. Paraules com Xavier, xerrar o gent es transformen en Txavier, txerrar o dgent. És freqüent, en algunes zones específiques, que els sons sonors [ʒ] i [dʒ] s'ensordeixin en certs casos (no sempre), així, per exemple, metge i metxa sonen igual. 

Parlant dels sons laterals, cal fer esment de dos fenòmens: la iodització i la "L bleda". 

La representació gràfica "LL" es correspon amb el so [ʎ] del català estàndard. En barceloní, però, aquesta grafía pot representar també la semivocal [j]. 

Quan aquest fenòmen es dóna sempre (és a dir, el so [ʎ] sempre esdevé [j]), parlem d'un iesme atribuït a la influència del castellà, i que també és un tret característic del parlar xava. 

Quan, per una altra banda, aquest fenòmen només es dona en certs casos, però no sempre (és a dir, existeixen ambdós sons, [ʎ] i [j], per al mateix grafema, "LL") parlem d'una iodització històrica. 

La iodització històrica es dóna en aquelles paraules que en el seu origen llatí s'escrivien amb C'L, G'L, LE i LI. Així doncs, paraules com ull o cella es pronuncien ui o ceia, mentre que d'altres com cavall o llum no varien la pronúncia. 

Per una altra banda, el so lateral [l] en la majoria de casos es velaritza en [ɫ]. En el barceloní, però, aquesta velarització és poc freqüent. La manca del so [ɫ] s'anomena "L bleda". Es pot dir que es tracta d'un tret del barceloní, però tenint en compte que el seu origen es troba en la influència del castellà. Aquesta característica la comparteix amb el parlar xava. 

Després de parlar de la iodització i de la "L bleda", també faré esment d'altres fenòmens consonantics del barceloní, no tan coneguts.

Primer, el so [t] de reforç. Aquest fenòmen també es dóna a zones de la província de Tarragona i de València. Bàsicament, es tracta d'afegir el so [t] al final de mots acabats en [i] i [r] (és més comú el primer cas, però). Així, trobem que col·legi, api, mar o cor esdevenen en col·lègit, àpit, mart o cort

També trobem que el grup [gwa] esdevé, en certes zones, en [ga]; és a dir, la semivocal desapareix. Aquest fenòmen s'assembla a la transformació de [gwo] en [go] del sub-dialecte balear. Paraules com aigua o llegua es transformen en aiga o llenga.

La desaparició del so [l] davant de [t] també és usual. Altre, nosaltres o vosaltres es converteixen en atre, nosatres o vosatres.

Per últim, un fenòmen molt caràcterístic i alhora poc conegut del barceloní és la consonant velar antihiàtica de la forma en femení del numeral dos, dues; o, en barceloní, dugues.



La gramàtica del barceloní - Els verbs


No nomès en l'àmbit fonètic és especial el barceloní, també presenta variacions gramaticals, com és en les conjugacions verbals o en l'ús dels pronoms.

En quant als verbs, el barceloní té unes característiques que comparteix amb la majoria de varietats del català central general. 

La formació dels infinitius d'alguns verbs com voler, saber, poder, tenir o venir esdevé, per analogia, en volguer/voldre, sapiguer, poguer, tindre o vindre, així com també, per analogia, alguns gerundis com sent, somrient, podent o vivint en siguent, somriguent, poguent o visquent

També es donen casos puntuals en alguns verbs. Com és el cas de la segona persona singular de pretèrit d'indicatiu del verb ser, eres, que esdevé erets (també es dóna en altres variants). 

Les formes vam i vau del pretèrit perifràstic esdevenen vem i veu

Les formes del veb donar dono, dones, doni, donis, donin i dona'm esdevenen don(c) , dons, dongui, donguis, donguin i dom.

El present de subjuntiu del verb fer fa fagi, fagis i fagin. La sibilant [s] és reemplaçada per [ʒ].

La primera persona singular del present d'indicatiu de verbs com conèixer, conec, passen a fer com coneixo (és a dir, es conjuguen seguint el model dels verbs incoatius).


La gramàtica del barceloní - Els pronoms


En el barceloní trobem nombroses variacions pel que fa als pronoms. Bàsicament, pronoms febles, però també trobem característiques en altres tipus.

Primerament, tenim els reforços dels pronoms ens, us i en. Davant del so [s], als pronoms ens i us se'ls hi afegeix una vocal neutra, quedant en enze (ambdues "e" neutres) i uze. El pronom en sol rebre un reforç nasal, quedant en nen. Per exemple, us sembla bé? esdevé uze sembla bé?, ens sap greu esdevé enze sap greu, ens n'anem esdevé ens en anem (enze n'anem), en tinc sis esdevé nen tinc sis i me'n dones esdevé me nen dons.

La forma pronominal del complement indirecte esdevé alzi o lis. La forma lis es considera molt vulgar i és atribuible a la influència del castellà. 

La forma li'n esdevé n'hi

Potser el tret més característic del barceloní és la transformació dels pronoms clítics -vos/-us-en i -nos/-nos-en en -se/-se'n. Per exemple, agafeu-vos esdevé agafeu-se, anem-nos-en esdevé nem-se'n i disfressem-nos esdevé disfressem-se.




El lèxic del barceloní


Com qualsevol altre variant de la llengua, el barceloní també té les seves paraules i expressions pròpies. 

Moltes paraules que trobem al barceloní són de origen caló (o gitano), com per exemple calés (diners), paio (home desconegut), pirar (marxar), clapar (dormir) i halar (menjar, és pronuncia amb h aspirada). Aquestes paraules, però, es fan servir en registres molt col·loquials.

Paraules barcelonines que no siguin d'origen caló, també n'hi ha. Així doncs, trobem nano (noi, nen, tio), esbergínia (albergínia), relotge/relotxe (rellotge), motxila (motxilla), ensolir (pillar-se els dits), cardar (similar a fotre), xixanta (seixanta), curanta (quaranta), quotre/cotre (quatre, amb [ɔ]), ideia (idea), jove (nora), eixida (pati de casa), picar (trucar a la porta), daixòs/dallòs i daixonses/dallonses (aquestes paraules no sé com dir-les d'una altra forma, però són molt útils!), vambes (sabates de fer esport). 



Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dijous, 28 de gener de 2016

Relat | Contes de mitjanit #2 | El fill del soroll



L'home vesteix de color negre. Completament de negre. Les seves botes negres, els seus texans negres, el seu abric negre, els seus guants negres i el seu barret de copa negre realcen la pal·lidesa del seu rostre. Sembla que estic davant d'un cadàver. Porta els llavis pintats amb el color de la nit. Les celles rosses, escassament poblades, en contrast amb els ulls marró fosc em posen la pell de gallina. Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima d'una persona. Els ulls d'aquest ésser m'inspiren por i terror. Fàstic i repulsió. Ganes de morir. Però no em deixen mirar al seu interior.

Gesticulant d'una manera indescriptible amb la mà dreta, el senyor aixeca lentament el braç esquerre. Quan la mà està a l'altura del cap, aquesta s'aferra veloç i ferotgement a l'orella mentre els seus llavis es separen, amb prou feines, uns mil·límetres, deixant brillar el groc de les seves dents a la llum de la lluna, i els seus ulls segueixen immòbils. Mira cap a mi, però no em mira a mi. És com si observés alguna cosa situada entre nosaltres dos, però que només ell pot veure. Li comencen a tremolar les cames. Se li dobleguen lleugerament els genolls. Tot i així, ell aguanta i es manté de peu. Es porta la mà dreta al costat dret de la cara i se l'aranya, se l'estripa. Els seus dits se li claven a l'ull, al pòmul, al llavi superior i acaben en aquella barbeta partida. Em sembla haver vist com feia un gest de menyspreu amb la boca, però potser només han sigut imaginacions meves. Roman durant uns llargs segons amb els dits clavant-se-li a la pell mentre que amb l'altra mà encara s'agafa l'orella. De sobte es deixa anar l'orella i es tapa l'ull esquerre amb la mà alhora que mou l'altre braç per aixecar-lo i poder assenyalar al cel estrellat. Li sagna el llavi. Se li dobleguen els genolls. Obre la boca però no deixa anar cap so. Cau de genolls a terra. Lentament, es porta la mà amb què assenyalava al cel a l'orella. Delicadament es posa la palma de la mà a l'oïda. És ara, quan els seus llavis deixen escapar unes paraules en forma de sinistre xiuxiueig "No cridis. No parlis fort."

Tanco i obro de nou els ulls. Ja no hi és l'estrany home. Torno a estar sol al parc. Em trobo assegut en un banc. És de nit. Fa fred i bufa el vent. Els arbres xiuxiuegen una suau melodia. La llum ataronjada dels fanals, que fa pampallugues, és la meva única companyia.
Tot d'una el vent cessa i s'enporta tots els sorolls innecessaris. Només queda el silenci. "M'agrada el silenci." dic en veu baixa. Tanco els ulls i em torno a dormir.


♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

diumenge, 24 de gener de 2016

Relat | Contes de Mitjanit #5 | La filla del vers



La criatura s'asseu com cada cada tarda i clava la seva mirada sobre el full en blanc. Les pupil·les color xocolata se li dilaten, aixeca les celles lentament, parpelleja suaument deixant caure una pestanya sobre la palma de la seva mà, oberta sobre aquell mar, blanc i veraç. La pell del seu rostre presenta arrugues per tot arreu. La mà li tremola. Amb l'esquerra agafa un bolígraf i se l'acosta a la cara. L'observa durant una estona, amb una cara freda i indesxifrable. Als cinc minuts tanca la mà on reposava la pestanya ja blanca i s'aixeca bruscament. Es dirigeix cap al bany. Només entrar per la porta, gira el coll i centra la mirada en el mirall que penja sobre el lavabo. Amb una mà li mostra al seu amic la pestanya i se la col·loca sobre el front. Amb l'altra, li clava el bolígraf delicadament als ulls i es prèn el seu temps a deixar-li les fosques conques ben netes.

Un gnom se li puja a l'espatlla dreta i li parla en vers. Ell està sord.

Encara es troba assegut al seu escriptori. Obre el seu cor sobre el paper tot blanc i deixa que li arribi un raig de llum procedent de les estrelles del cel, a través dels forats on abans tenia els globus oculars. Però li pesa el cap i el coll no se'l pot suportar. El deixa reposar sobre el full.

Al cap d'una estona, una petita dona no més gran que la mà de la nostra criatura apareix i comença a estirar-li la màniga esquerra per cridar la seva atenció. Ell no nota res. Ella crida. Ell està sord. La fada sense ales agafa i se li puja al braç per arribar a l'espatlla. Res. Baixa i es dirigeix a la seva cara. La petita treu el cap per una de les coves oculars per no veure res i xiuxiueja unes paraules. I tan gran és la mentida, que la mateixa criatura rebutja les paraules de la petita dona i se les torna amb un eco un tant sarcàstic: "És bonic. És bonic. És bonic".

♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

Si no et vols perdre res

>> <<