El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

divendres, 17 d’octubre de 2014

Ressenya d'un manga | Wolf Guy, Kazumasa Hirai


  Wolf Guy,
de Kazumasa Hirai


Akira Inugami és un nou estudiant de l'academia Hakutoku, però té un secret, un costat fosc: és un home llop.





Wolf Guy és un manga creat per Kazumasa Hirai i il·lustrat per Hisashi Sakaguchi. És un Seinen, és a dir, está destinat a un públic adult major d'edat. Conté escenes de violència i de sexe.

Quan la professora d'institut, Akiko Aoshika, intenta tornar a casa després de prendre's unes quantes copes per la nit, es troba amb Akira Inugami. De sobte, una banda d'homes comença a atacar a Inugami i a Aoshika. Aoshika és testimoni de com peguen i colpejen a Inugami, fins al punt de que sembla que hagi mort. Aoshika es desmaia, mentres que Inugami es transforma en llop i acaba amb la banda que els hi ha atacat. Al matí, Aoshika es desperta i es troba a tots els homes morts i a la policia investigant els fets. 
S'emporten a Aoshika cap a l'insitut per a que comenci a donar classes als seus alumnes, però es dóna una grata sorpresa quan veu que el nou alumne assignat a la seva classe és, ni més ni menys que Inugami, A partir d'aquest punt, al nou estudiant no li esperen res més que problemes i aldarulls amb la resta d'estudiants, sobretot amb la colla del fill d'un poderós gàngster.

Una sorprenent història repleta d'acció, violència i una mica d'amor que ha de ser llegida sí o sí!




Fitxa tècnica

Títol: Wolf Guy (ウルフガイ)
Creador: Kazumasa Hirai
Il·lustrat per:  Hisashi Sakaguchi
Demografia: Seinen
Editorial: Bunkasha
Anys de publicació: 1970-1971
Volums: 10





Opinió personal


Wolf Guy és un manga tan bo, que quasi toca el nivell de perfecció.

Per una part, els personatges m'han agradat tots i cadascun d'ells, a més que el desenvolupament psicològic d'ells m'ha semblat fascinant (en especial de Haguro i d'Aoshika). 
Les il·lustracions són simplement genials, des del meu punt de vista. Però el que més m'ha agradat d'aquest manga ha sigut aquella sensació d'emoció, de perill, intriga, alerta, constant que vaig sentir mentre el llegia. 

Per una altra banda, allò que m'ha agradat menys o que m'ha deixat a desitjar ha sigut la poca credibilitat d'alguns aspectes de la trama. Al meu semblar, el fet de que, per exemple, la banda de Haguro mai hagués sigut enxampada per la policia, tot i que el seu pare fos de la màfia japonesa, em va semblar una mica difícil de assimilar. 

Per tota la resta, m'ha encantat en especial la trama, els esdeveniments i els fets. Esecialment, el final per part d'Aoshika em va commoure molt.

Wolf Guy ha sigut un dels pocs manga que he llegit i també és el primer que ressenyo, així que espero haver-vos convençut per a que us el llegiu, ja que és molt bo. Això sí, gens recomanat a les persones sensibles, ja que conté bastants escenes dures de violència i sexe.


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dilluns, 14 d’abril de 2014

Relat | Contes del món de Lila #5: El conill blanc



La Caroline s'aixeca de la butaca i es dirigeix ​​cap a la prestatgeria. Amb molt de compte, deixa en un dels prestatges el llibre que tenia a les mans. Alícia al País de les Meravelles. Sense fer soroll, la Caroline camina d'una punta a l'altra de la gran prestatgeria buscant algun llibre per llegir-se ara.
De cop, deixa de moure's i alça el braç, intentant arribar a un dels prestatges de dalt. No pot. La seva baixa estatura li impedeix arribar tan alt. Aleshores, com tot ésser humà hauria fet, la Caroline va a buscar una cadira per poder arribar al llibre que es vol llegir. A l'habitació, espaiosa i amb un aire a contes de fades, no hi ha cap cadira. Com a objectes per poder-se asseure i reposar, només s'hi poden trobar una gran butaca de vellut i un petit tamboret al davant d'un tocador. La Caroline, sense pensar-s'ho dues vegades, agafa el petit tamboret, se l'emporta davant de la prestatgeria i intenta de nou agafar el llibre. No pot. El tamboret és massa petit. "Però jo vull aquest llibre" s'escolta murmurar a la Caroline. Durant uns segons, la Caroline s'està allà d'empeus, pensant en com podria arribar a agafar el llibre.

Com que no li queda una altra opció, la Caroline intenta escalar pels prestatges. Així, aconsegueix arribar on es troba el llibre que vol llegir-se. La Caroline ho agafa amb molta cura per evitar caure de la prestatgeria.

Des de la butaca, amb el llibre a les seves mans, la Caroline aixeca el cap i observa la finestra que té al seu costat. Bonics flocs de neu cauen per tot arreu i, a poc a poc, es van acumulant sobre les teulades de les cases. Fascinada, la Caroline s'aixeca, deixa el llibre a mig llegir sobre la butaca i treu el cap per la finestra. El seu alè, càlid, plena de baf els vidres. Desitja poder contemplar aquestes vistes durant tota la seva vida, però sap que, quan l'hivern acabi, haurà de tornar a esperar un altre any per poder tornar a veure un escenari de postal com aquest. La Caroline s'entristeix en pensar en això. Igualment, ella segueix mirant per la finestra. "Carpe Diem" es diu a si mateixa en veu baixa.

En el moment en què deixa de nevar, la Caroline decideix reprendre la seva lectura. No obstant això, poc després de seure, veu un conillet blanc amagant-se darrere d'una de les potes de la taula que hi ha al centre de l'habitació. Estranyada però fascinada alhora, la Caroline s'aixeca amb intenció d'agafar el bonic conillet. "Ah!" crida la Caroline quan intenta aixecar-se i cau a terra. Algú o alguna cosa li havia lligat els peus amb una corda fina. Estirada al terra, Caroline deixa caure una petita llàgrima a causa de l'ensurt i el mal que li ha provocat la caiguda. Immediatament, el conill blanc surt del seu amagatall i, caminant a dues potes, es dirigeix ​​a les mans de la Caroline. Com si d'un ésser humà es tractés, el conill, diminut, li lliga les mans amb una corda igual que la que la va fer caure al terra fred fa un moment. La Caroline no troba explicació raonable al que està succeint, només es dedica a continuar tirada a terra, ja que no es pot aixecar estant lligada de mans i peus. Mentrestant, el conill roman davant d'ella, inexpressiu. Sembla estar esperant alguna cosa.

De sobte, la finestra, per la qual la Caroline contemplava minuts abans la neu caure, es trenca violentament i un grup d'orenetes entren amb del fred vent del carrer dins l'habitació. Les orenetes no arriben fins a la primavera, però ara, a ple hivern, hi ha moltes d'elles aquí, volant sobre el cos paralitzat per la por de la Caroline. Ella no es pot creure què és el que està passant. Tot seguit, el mateix conill d'abans agafa el cabell de la Caroline i comença a arrossegar-la amb una força increïble; així, la Caroline és arrossegada fins a la porta de l'habitació, que s'obre per si sola. El conill blanc, encara amb aquella cara que no mostra cap expressió, li dóna un cop de peu a la Caroline a l'esquena i la fa caure escales avall.

La Caroline obre els ulls. La seva mare, colpejant la porta i cridant al mateix temps, l'ha despertat. La porta està encallada per la prestatgeria, que hi ha caigut just a sobre. La Caroline es troba estirada cap per amunt al centre de la seva habitació. Al costat seu hi ha una taca de sang, provinent del seu cap. Té el genoll esquerre dislocat i als seus peus, el petit tamboret, en el qual es va pujar per intentar arribar a un llibre de la prestatgeria, però va relliscar i va caure a terra, així que va perdre la consciència durant un parell d'hores. Malgrat tot, la Caroline es troba satisfeta; té el braç trencat, però a la seva mà es troba el llibre que tant anhelava poder llegir: Deixa'm somiar un llibre, escrit per DW Fotze. La Caroline ja pot morir en pau.



♣ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dimecres, 2 d’abril de 2014

Ressenya literària | En nits tranquiles, de Till Lindemann


En nits tranquiles, de Till Lindemann


Posa el teu rostre
sobre un full de paper
ja es un poema
i viurà


Till Lindemann és conegut sobretot com a cantant (i lletrista) del grup Rammstein. És conegut, però, en menor mesura per escriure independentment poemes des de fa 20 anys - poemes dels quals només uns pocs s'han arribat a convertir en cannçons, però que com a poemes tenen la seva pròpia vida. El més fascinant és que poseeixen una gran força natural, moltes vegades com de manera casual, però rítmica i musicalment, els textos estan cuidadosament construïts , d'una forma críptica, irritable i vulnerable a la vegada, que estableix un diàleg íntim amb el lector.




In Stillen Nächten (En nits tranquiles) és el segon llibre de poesía escrit Till Lindemann, cantant en "Rammstein", escriptor i actor.

Com ha escrit el editor del llibre, Alexander Gorkov: "S'inclouen poemes que sonen com les nits esgarrapades pel gel", però que fins i tot queden impregnats de nostàlgia i la intimitat dels sentiments. Malgrat al so contemporani que remet a associacions immediates amb la poesia del romanticisme alemany i l'expressionisme, així com a Gottfried Benn i Bertolt Brecht, els temes giren en torn als abismes de l'existència, la fam, el desig, el cos, el dolor, el plaer, la comèdia i la tragèdia de la comunicació, la soletat i la violència.

El llibre té 160 pàgines amb poemes de Till Lindemann acompanyats per les il"lustracions en blanc i negre de Matthias Matthies.


Fitxa del llibre

Títol: In Stillen Nächten, Gedichte
Autor: Till Lindemann
Gènere: Poesia
Il·lustracions: Matthias Matthies
Editorial: Kiepenheuer & Witsch
Primera edició: 2013
Idioma: Alemany
ISBN: 978-3-462-04524-6

Till Lindemann



Opinió personal


Amb cap ús de la puntuació, a més d'estar escrits amb l'antiga ortografia alemana (alte deutsche Rechschreibung), Lindemann ens presenta aquesta col·leció de poemes que, al llegir-los, es crea un ambient extrany i misteriós al seu voltant.

Fidel al seu estil, els poemes de Lindemann ens recorden al romanticisme i a l'expressionisme. El fatalisme, la Sehnsucht del romanticisme alemany, el pesimisme, allò còmic i allò sexual són alguns dels temas que engloben la majoria de poemas d'aquest llibre.

L'aigua i tot el que està relacionat a ella, com per exemple els peixos, la suor o la fluidesa, són temes que apareixen molt freqüentment en la lírica de Lindemann (Sehr einsam mit Fischen, Alles ist Naß, Zur See, etc.). El foc, contràriament, fa alguna aparició esporàdica (Das Experiment). També es pot trobar un poema que tracta sobre la desviació sexual (Elegie für Marie Antoniette).
El cor també té un paper molt important en la simbologia de molts poemes, com per exemple a Nachtigall, Neuschnee, Wir Zwei, Schade, Kein Herz, Wo ist dein Herz o Das Messer.

Alguns dels poemes que personalment m'han agradat són Er und Sie (Ell i Ella), Zur See (Pel mar), Kein Herz (Cap cor), Iß das (Ménja-t'ho), Wer bist du (Qui ets?), 11 uhr 30 (Les 11 hores 30), Das Experiment (L'experimet), Amsterdam (Àmsterdam) i Alegria.

Des del meu punt de vista, aquest llibre va dirigit cap a un públic adult i de ment oberta - no se'l recomando per res del món a gent sensible i molt menys a aquells la mentialitat dels quals sigui un tant tancada.
Sens cap dubte, la millor antologia poètica que he llegit fins ara.




On comprar el llibre:

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

Si no et vols perdre res

>> <<