El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dijous, 31 de desembre de 2015

Relat | Contes de mitjanit # 7 | La filla del buit



Cada vegada que tancava la boca i començava a mastegar, una part de la seva ànima es perdia en un immens buit. El seu cor dequeia. Amb aquelles mans ossudes recollia les flors de la perdició que estaven tirades pel terra i els hi treia, una a una, totes les espines. Després es ficava aquestes espines a la boca, les mastegava i se les empassava. Les tiges, nues, li semblaven inservibles i les llençava de nou al terra, exactament igual que com van fer amb ella una vegada. Com cossos morts, queien a terra i es podrien, però abans les seves flors, lletges i imperfectes, deixaven anar les llavors que creixerien i es transformarien en noves plantes. Es pot dir que aquell terra no era de naturalesa fèrtil, però les restes descompostes dels caiguts servien com a adob i les flors creixien sanes i fortes, encara que també creixessin lletges i inservibles.

Podríem dir que la noia, que estava asseguda a sobre de les restes d'un altre ésser, no existia realment. Feia tant de temps que romania allà, complint amb el seu deure, que ja no sabia fer altra cosa. Es limitava a contribuir amb el cicle vital de les flors del jardí, sembla ser. Fins i tot ja no es podia considerar una persona humana, si és que realment ho va ser alguna vegada. Semblava un monstre invisible. Estava present, però no hi era. Tenia una vida, però no vivia. Era algun ésser, però no era.

El seu aspecte era més o menys horrible. El seu rostre estava consumit. El nas punxegut era l'element que més hi ressaltava a la seva cara. Els ulls es perdien en unes conques fosques i enfonsades. La boca no era res més que una esquerda de la cara. No tenia ni llavis. El cabell li queia sobre les espatlles, era llis i de color blanc rosat. Els braços esquelètics acabaven en uns llargs dits que, a la vegada, acabaven en unes ungles afilades, llargues i d'un color transparent. Tenia claus de ferro que li sobresortien del crani. L'esquena era raquítica i se li podien comptar una a una i sense problemes les vèrtebres de la columna. Pel que es veia, també tenia un diferent nombre de costelles a cada costat del seu cos. No portava roba.

*

Des sobte, es trobava dret al costat de la noia un altre ésser, un ésser humà, un terrible home, que vestia amb robes elegants i tenia una cara molt ben cuidada. En realitat, es tractava d'un monstre, el veritable monstre. Un monstre immaterial. Gaudia veient a la noia fer el que havia de fer i la seva ànima, si no fos perquè ja estava morta i podrida feia temps, hauria d'estar morint de mica en mica amb cada segon que passava observant l'escena. Era, a més, intocable i, potser per això mateix, tampoc existia realment. Almenys, això sí, la seva falsa existència no era trista.

La noia no s'adonava que allí hi havia algú més i continuava amb el seu deure. L'home, sense cap expressió al rostre, es va ajupir, posant-se a l'altura de l'altra; li va cridar a la cara: "Menja't les roses!". La noia semblava no haver escoltat res, però així com ell es va aixecar i va començar a caminar cap a la sortida del jardí, va murmurar ella: "Només em menjaré les espines." i tot seguit, es va llençar un altre grapat d'espines a la boca.

L'home va escoltar les seves paraules. Per un moment, els dos éssers van existir realment.

♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dimecres, 30 de desembre de 2015

Crònica | KDD dels lectors catalans (28 Desembre)



El dia 28, fa dos dies, els lectors catalans vam organitzar una quedada a Barcelona. 

Ens vam trobar al matí a l'Apple Store de la Plaça Catalunya i vam anar al Fnac. Allí hi vaig trobar molts llibres que em van agradar, com per exemple Vermell com la sang (de Salla Simukka) o fins i tot la versió en español d'alguns dels llibres d'Arnaldur Indriðason, un dels meus autors preferits però que normalment és molt difícil de trobar a les llibreries españoles. Al final, em vaig comprar Así habló Zaratustra, de Nietzsche, llibre que portava en la meva llista de pendents des de feia quasi un any!


Els lectors a la sortida del Fnac. Foto feta pel Pol.

Després, ens vam anar al ReRead, on em vaig comprar un parell de llibres més. Un d'aquests és Reconstrucción (d'Antonio Orejudo), una novel·la històrica que em va cridar l'atenció. La Kim, del blog Mi gran viaje literario, em va comentar que es tractava d'un llibre que a ella li va agradar molt; podeu llegir la seva ressenya aquí [x].


Per dinar, vam anar al Pans&Company, on em va sorprendre veure que hi feien entrepans de salmó (el salmó és un dels meus menjars preferits) així que va ser això el que em vaig agafar jo. 

Després de dinar, ens vam dirigir a La Casa del Libro, o millor dit el paradís dels llibres. Va ser allà , però, on em vaig empenedir de no haver-me agafat més diners abans de sortir de casa, perque me'n vaig adonar que només em quedava pel bitllet de bus i, amb prou feines, cinc eurets de sobres. I com us podreu imaginar, no vaig trobar cap llibre per cinc euros. 

Dins de La Casa del Libro. Foto feta per la Mixa.

El Pol, del blog Librolectores, em va donar un parell de marcapàgines, i la Mixa, del blog Paraula de Mixa, va donar-me'n també un, del Què Llegeixes?. Gràcies!


Us deixo una foto dels llibres (i els punts de llibre) amb què em vaig fer:



Total, que ens ho vam passar molt bé tots, i espero que ho poguem repetir d'aquí poc! 

I bé, també us podeu llegir la crònica que recentment ha penjat la Joana, del blog Joana's Books aquí: [x]


Ens llegim!

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

diumenge, 27 de desembre de 2015

Música | El grup de metal "Eter"



Recentment, un amic meu, que sap que la música metal em torna boig, em va recomanar un grup anomenat "Eter". 



La música en català i jo mai hem sigut gaire amics. No ha sigut per res en especial, però el cas és que no havia trobat cap grup/cantant català que realment m'agradés la seva música, però ara, havent conegut a Eter, puc dir oficialment que he trobat el primer grup català que m'agrada. I m'agrada força!

M'he escoltat ja unes quantes cançons d'aquest grup i, fins al moment, no hi ha hagut res que no m'hagi agradat. Personalment, m'agraden molt les cançons Despertar, Ansietat i Eter

Bé, suposo que el voldreu escoltar, així que us deixo aquí la llista de reproducció del seu àlbum Un món dissonant:


També us deixo el seu vídeo de la cançó Despertar, que, en la meva opinió, és molt guai!




Si voleu escoltar més d'Eter, recordeu visitar la seva pàgina web y el seu canal de YouTube!


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dissabte, 19 de desembre de 2015

Relat | Contes de mitjanit #6: La gran pintura



Estàvem a ple hivern, i el fort i fred vent feia balancejar la figura brutalment que penjava d'una de les branques, però a la copa de l'arbre, totes les fulles romanien intactes. Totes d'un verd viu, a més a més. Si no fos perque es tractava d'un arbre estrany, el vent s'hauria endut a les petites. Si no es tractés d'un arbre tan estrany, les fulles no serien d'un color tan viu.   

El cel era d'un blau molt bell, però més belles eren els núvols, del mateix color pur blanc que la camisa del cos dansant. Aquest blanc contrastava amb el negre dels pantalons i de les sabates. Es tractava d'una camisa normal i corrent, amb nou botons d'ivori i amb mànigues llargues, una de les quals, arromangada fins al colze. L'escorça de l'arbre era d'un color marró clar, però no tan clar com el del n¡bonic collar fet amb espart que envoltava el coll a l'home. Era això el que relament li unia a l'arbre, l'únic que tenien en comú els dos. A l'home li envoltava el coll; a l'arbre, un dels seus cent braços, una branca forta i robusta. Potser no va ser a l'inrevés perque la corda hauria trencat el braç fi de l'home, com si d'una jove branca s'haguera tractat; i no hauria pogut fer sortir aquell tranquil color lila, que li va treure al coll de l'home, al tronc de l'arbre, com si del robust coll d'un ós s'haguera tractat. S'ho van muntar bé, doncs, per a que les coses anessin com tenien que anar.

La imatge en sí ja era bella, però el panorama irradiaba més bellesa quan veies que el sol es posava i el vent cessava al capvespre. Era màgic. La figura penjada deixava de trontollar de mica en mica i es podia reparar en veure el rostre de l'home. Si t'apropaves i t'hi fixaves bé, fins i tot podies veure-li el bonic color verd dels ulls, la mirada dels quals estava buida. O pensativa, potser. Era quelcom impossible de determinar. I si et paraves a mirar-li els llavis, podies veure que en realitat no eren vermells o rosats, sinò morats. 

La part trista és que no somreia. De segur que, com que era ell mateix part del paisatge, mai va poder veure la gran pintura, però si ho hagués fet, hauria somrigut i, potser, plorat d'alegria, degut a la bellesa conjunta. O simplement no se li va dibuixar cap somriure al rostre perque quan el vent bufava, les fulles no es movien, però ell sí. Perque el collar d'espart no va trencar la branca de l'arbre, però el seu coll sí. Perque el pintor no el va pintar amb colors vius, però a l'arbre sí. 
Pobre home, després de tot, que, fos per el que fos, si hagués vist la gran pintura hauria somrigut i hauria sigut més feliç. 

 Per sort, veuries tu la gran pintura. Amb això i allò, tot en harmonia, qué bonica!


♠ Fi
Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

divendres, 14 d’agost de 2015

Relat | Contes de mitjanit #4: La filla de Déu



Una agulla de plata enverinada que travessa un simple mocador de seda fina. Quan l'arma definitiva li travessi el pit, el cabell se li tornarà blanc platí i li serà arrencat pèl a pèl. Els ulls es transformaran en un parell de forats negres i se li seran tapats amb benes groguenques, i la boca, amb un drap acabat de rentar al riu. Se li dibuixarà un somriure de pallasso i la boca escopirà sang però ningú ho veurà.

Llavors se li marciran i se li cauran les ales. El cor li deixarà de bategar i s'ho haurà de lligar amb fils de seda als pulmons, plens d'orificis. Un per cada bala que li van disparar. Voldrà les seves mans abraçant suaument el seu mateix coll i la dreta se li tacarà de pintura vermella. La mateixa pintura amb la qual es pintarà al canell esquerre i al front. Es pintarà símbols estranys que cremaran la seva pell nívia.

Al cap d'una estona, caurà a terra amb les dues cames trencades i es partirà el nas en xocar contra el dur terra d'ivori. Se li caurà el drap que li tapava la boca i li traurà la llengua a les mil màscares buides penjades a la paret. Aquestes es riuran d'aquest ésser podrit que està a terra agonitzant.

Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca. En trossos. Trossets molt petits. I tots li cantem, li ballem i li plorem. Tots.

Enterraran el seu cos als afores de l'Edèn, però a la nit sortirà i es dibuixarà sobre la seva pròpia tomba una libèl·lula vermella. Molt bonica. I si hi ha un Déu, o fins i tot el mateix Diable, que la vegi i que es porti el cadàver amb ell en braços. Que l'hi porti a aquell lloc on jau la seva ànima, perduda fa dècades, que ansia trobar el seu cos.


♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dilluns, 27 de juliol de 2015

Relat | Contes de mitjanit #3: La filla de l'escriptor



Entro a corre-cuita a la meva habitació i tanco la porta violentament. Estic suant. Per fi estic fora de perill. Gairebé m'atrapa. La nit. Cada dia a la mateixa hora, la llum m'abandona i aleshores estic a la seva mercè. Em vol atrapar. Tenir-me entre les seves urpes. Assaborir la meva por. Caçar-me. La foscor és molt capritxosa. Molt. Però jo no s'ho poso fàcil. I avui tampoc ho ha aconseguit.

M'asseguro que la porta està ben tancada i tiro el pestell per si de cas. Merda, m'he deixat el paquet de cigarrets fora. M'estic posant nerviós. Em dirigeixo al meu escriptori i obro el segon calaix. Encara sort que hi és. Un paquet d'emergència que guardo per a ocasions com aquesta. En trec un de la caixa i l'encenc amb l'encenedor que portava a la butxaca esquerra. Em dirigeixo al llit i m'assento. No penso en res, simplement deixo la ment en blanc mentre el cigarret es consumeix entre els meus dits i li vaig donant una calada de tant en tant. Al cap d'una estona, reacciono i estenc la mà per arribar a un llibre que hi ha sobre la tauleta de nit. Es tracta d'un llibre que em va regalar l'antic propietari de la mansió abans de que me la vengués. Es veu que va ser ell mateix qui el va escriure. Es titula Deixa'm somiar un llibre, de D.W. Fotze. La primera pàgina resa "Dedicat a la meva estimada filla, Caroline". Em sembla una cursileria, de debò. Un segon. Aquest llibre està dedicat a la seva filla, però el cas és que abans de marxar, aquell home vivia aquí tot sol ... Bé, i què? No m'agrada ficar-me en la vida d'altres persones. Passo la primera pàgina del llibre i començo a llegir la història. Pensava que era un conte per a nens petits, però, la veritat, aquest llibre és molt estrany.

Déu meu! M'he quedat adormit! Aquest llibre era soporífer. Badallo ben fort i estiro els braços. M'adono que no sé on està el llibre. És igual. Segons el rellotge que penja de la paret, encara són les vuit del vespre. No puc sortir d'aquí fins que es fagi de dia. Decideixo estirar-me al llit i pegar-me una migdiada, a veure si, amb sort. em desperto a les sis del matí. M'estiro i tanco els ulls.
Als cinc minuts, alguna cosa interromp el meu descans. Em sembla escoltar com si algun animalet estigués rascant sota el llit. Collons! Em mengen els nervis! Suposadament, em trobo sol a l'habitació. Què fa aquest soroll? Per Déu! Començo a suar a causa de la por. Sé que prové de sota el llit, almenys. Reuneixo el valor suficient i surto del llit per mirar sota.

Una petita nena estirada a terra sota el meu llit sosté el meu llibre entre les mans. Està vestida amb roba vella i el seu cabell sembla un caos. Del seu crani surten claus de metall. Té unes ulleres de no haver dormit en mesos i porta els llavis mal pintats de color blau marí. S'em posa la pell de gallina. Ara que em fixo, només té un ull. Començo a hiperventilar. L'estrany ésser amb aparença de nena murmura alguna cosa, però els nervis no em permeten concentrar-me en les seves paraules. M'aixeco i surto corrent cap a la porta. Retiro el pestell i obro la porta. Ja no em preocupa la foscor de la nit. Ja no em fa por. Surto i tanco la porta amb un fort cop. Em trobo sol al passadís. A les fosques. No veig res. Fa fred. Pego la meva esquena a la paret i em deixo caure a terra. Començo a plorar. I ploro. I ploro. I la nit m'abraça. I jo segueixo plorant.

*

La Caroline per fi ha aconseguit el que volia. S'ha fet amb el llibre que el seu pare va escriure. La mort se'l va treure una primera vegada. Però ella l'ha recuperat. Ara està contenta. Obre el llibre com pot amb una única mà, ja que l'altra no li respon. A la primera pàgina llegeix "Dedicat a la meva estimada filla, Caroline". I a la Caroline li salten les llàgrimes. Comença a plorar. La noia plora més i més fort. Plora d'alegria. Avui, la felicitat li ha besat a la Caroline al front.


♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

diumenge, 26 de juliol de 2015

Ressenya literària | Pulp, de Charles Bukowski


Pulp, de Charles Bukowski


"El Gorrión Rojo. Era como la búsqueda del Grial"





En Los Ángeles corre un rumor muy extraño. Se dice que un tal Céline, que merodea por las librerías inspeccionando a la competencia y buscando primeras ediciones de Faulkner, sería nada más ni nada menos que Louis Ferdinand, que no habría muerto en 1961 en Meudon. Nick Belane, un detective privado muy poco intelectual, es el encargado de averiguar la verdad. ¿Y quién quiere saberla? Una dama muy fatal, quizá la más fatal de todas, que no acepta que Céline pudiera haber escapado a su mortal encanto. Pero de repente la temporada de trabajo se ha vuelto muy buena para Nick y tiene varios asuntos más entre manos: encontrar el Gorrión Rojo - que no es el nieto del Halcón Maltés - para un tal John Barton, y descubrir si Cindy, la mujer de Jack Bass, engaña a su marido. Pero, como ya demostró cumplidamente Raymond Chandler, todos los casos de un detective siempre se lían entre sí, y entre Cindy y Céline se organizará un lío considerable.





Pulp es l'última novel·la escrita per l'autor nord-americà Charles Bukowski.

Pulp és una parodia i un homenatge a totes les «pulp fictions» que sobre el paper han sigut escrites, i una real, literària y sagnant «pulp fiction» pper dret propi, que recorre a la tragèdia i a l'humor, a la literatura i a claus de la més pura i dura realitat, a allò real i a allò surreal.

El llibre es divideix en 51 capítols i té 199 pàgines.



Fitxa del llibre

Títol: Pulp
Títol original:Pulp
Autor: Charles Bukowski
Editorial: Anagrama
Gènere: Novel·la negra / Ficció detectivesca / Pulp
Any: 1994
Idioma: Espanyol
Idioma original: Anglés
ISBN: 978-84-339-1487-3





Opinió personal 

A veure... Pulp és la primera obra de Bukowski que he llegit. Em vaig abstenir de llegir ressenyes, opinions i crítiques prèviament perque volia que l'autor em sorprengués. I ho ha fet. Pulp és un dels millors llibres que he llegit fins ara.


Primer, m'agradaria parlar-vos sobre el gènere d'aquesta novel·la.
Pulp pertany al que s'anomena ficció detectivesca, un subgènere de la meva tan estimada novel·la negra. És a dir, es tracta d'una novel·la negra amb elements de ficció. En Pulp també s'introdueix algun element paranormal. Si no us agrada la ficció - com a mi -  us puc assegurar que aquest és un cas diferent i us agradarà. Sens dubte. Donéu-li una oportunitat i no us decebrà.

En relació amb els personatges...
Els personatges, en general, són molt bons i estan molt ben retratats, en especial Nick Belane. El personatge que més em va agradar, sense cap dubte, va ser la Señora Muerte, tot i que Belane també em va agradar força per la seva forma de ser i de pensar. Belane, tot i ser bastant desagradable la majoria de vegades, em va caure molt bé.

La història, per una altra banda, m'ha semblar perfecta. Malgrat els elements de ficció que hi ha, la història és molt realista i creïble. Bukowski sap descriure la realitat tal i com és: dura. L'única cosa que no em va acabar de convèncer va ser el fet que Belane rebés tants treballs de cop - Quina casualitat...! Però a part d'això, tota la resta m'ha encantat. En especial, destacaria el final. El final és totalment sorprenent i magnífic. Un dels motius pels quals us heu de llegir Pulp és pel seu final.

En resum, un dels millors llibres que mai he llegit. Us l'heu de llegir sí o sí.


10/10





Informació adicional
Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dissabte, 25 d’abril de 2015

Ressenya literària | Codex regius, d'Arnaldur Indriðason


  Codex Regius, d'Arnaldur Indriðason


"No tenim cap acròpolis perque el nostre passat
no s'ha manifestat en pedres, sinò en paraules!"
 (pàgs. 45-46)



Copenhaguen als anys 50: La trobada amb el professor li dóna un gir complet a la tranquil·la vida del Valdemar. El jove islandés havia viatjat a Dinamarca per a investigar els antics manuscrits. Junt amb el professor, es posa en marxa la recerca dels manuscrits perduts. La seva caça els porta a través de mitja Europa i freqüentment es veuen en perill, ja que darrera aquests valuosos tresors culturals ja hi ha altres persones, que no es pararan davant de res.





Codex Regius és un thriller escrit per l'autor islandés Arnaldur Indriðason el 2006.

Valdemar, un islandés que mai ha viatjat fora del seu país, ha de marxar cap a Copenhague per a estudiar filologia islandesa i els manuscrits islandesos en la universitat. Allà conneixerà al seu professor, qui va darrera dels antics manuscrits perduts, i amb qui treurà a la llum alguns secrets sobre aquests. Però no tot és tan fàcil, ells no son els únics que van darrera tots aquests secrets...

La novel·la es divideix en tres parts i té un total de 445 pàginas. La primera part narra els fets que ocorren el 1863; la segona, dividida en 27 capítols, narra la història principal, que ocorre el 1955; i la tercera part explica els fets del 1971.


Arnaldur Indriðason
Va treballar com a periodista i crític de pel·lícules per al diari més conegut d'Islàndia.
Actualment es autor i viu a Reykjavik.



Fitxa del llibre

Títol: Codex Regius
Títol original: Konungsbók
Autor: Arnaldur Indriðason
Gènere: Thriller / Novel·la històrica
Editorial: Bastei Lübbe
Any: 2010
Primera edició: 2006
Idioma: Alemany
Idioma original: Islandés
ISBN: 978-3-404-16467-7





Opinió personal 


Codex Regius m'ha agradat, tot i que no l'he trobat tant interessant com m'esparava.

Abans de res cal dir que Codex Regius ha sigut més una novel·la històrica que no pas un thriller. Les primeres pàgines del llibre si que van ser "més thriller", però a partir del primer capítol (1995) el thriller es va transformar en una novel·la històrica pura i dura.

La història d'aquesta novel·la gira bàsicament en torn als manuscrits islandesos. El protagonista sap un munt de coses sobre els antics escriptors islandesos i les seves obres, així que si el lector, per un casual, no sap qué són el Codex Regius o el Flateyjarbók o si no sap qui és Brynjólfur Sveinsson (per anomenar-ne uns pocs, que el llibre hi apareixen molts més) anirá ben perdut. I això és una cosa que em va passar a mi.

El personatges, per una altra banda, estan perfectament retratats. En especial Valdemar, les costums islandeses del qual, la forma de pensar i d'actuar, contrasten amb les dels altres personatges de Dinamarca. També vaig trobar molt ben enfocat l'orgull islandés per la seva terra i la seva història.

La narració la vaig trobar molt diferent a la d'altres llibres del mateix autor. Això sí, diferent no significa pitjor; és més, m'atreveria a dir que em va agradar molt més que els altres llibre en aquest aspecte.

Resumint, Codex Rrgius és un bon llibre, però per a gaudir-lo al màxim fa falta tenir un cert nivell de coneixement o interés per l'antiga literatura islandesa.


8/10




Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

divendres, 13 de febrer de 2015

Relat | La societat de les lletres perfectes



Tots esperaven a la plaça de la ciutat. Tots. I mai l'abandonaven, ni tan sols per menjar o per dormir. Sempre estaven en aquell lloc, on mai es feia de dia. I què esperaven? Doncs esperaven que els hi toqués anar a fer la prova. Vivien només per a la prova. Alguns la superaven i tornaven, i altres no la superaven i mai tornaven. Durant el temps que vaig estar allà, amb ells, vaig poder observar com, tot i que superessis la prova, havies de tornar a la plaça i quedar-te, a l'espera del teu torn una altra vegada.

No recordo molt bé com vaig arribar a aquell lloc tan estrany, però sí recordo, com si fos ahir, com el primer dia que hi vaig ser vaig conèixer un home. Bé, ell em va conèixer a mi, més aviat. Tot just baixar del meu cotxe, aquesta persona es va acostar a mi i em va començar a parlar de coses incoherents. Si no hagués obert la boca en aquell moment crec que m'hagués caigut millor i no n'hauria pensat tan malament d'ell, encara que, la veritat, el que va fer després va acabar de rematar la feina. Doncs, mentre jo era dins del cotxe intetant fer-lo funcionar, l'idiota va començar a escampar gasolina per sobre del capó; bé, crec que va ser gasolina, perquè quan li va llançar un llumí encès, el cotxe va cremar bé ... i tot seguit, va explotar. Sort, que vaig sortir quan li vaig veure com gaudia vessant el líquid sobre el meu preuat automòbil. Encara que hauria preferit quedar-me a dins si hagués sapigut que aquest seria el motiu pel qual jo hauria de romandre per aquell espantós lloc durant uns quants dies. O mesos. O potser algun any. La veritat és que allà un no té sensació del pas del temps.

També puc recordar, vagament, que, durant la meva estada, em va tocar anar a fer la prova una vegada. No obstant això, no em puc enrecordar exactament de com funcionava la cosa ... Ens cridaven a uns quants i aleshores havíem d'anar a una casa. Del grup que va entrar amb mi, em sembla que un parell van ser els que no van superar la prova. Vaig ser testimoni de com els llançaven a un pou fosc com a càstig. De què tractava la prova exactament? Doncs malhauradament no ho puc recordar molt bé. Em sembla que anava d'alguna cosa relacionada amb el saber escriure o les regles d'ortografia o alguna cosa per l'estil.

Hi va haver un moment en què em vaig fartar de tota aquella farsa i vaig decidir escapar-me. Tornar a la meva vida normal, la vida que tenia abans d'arribar a aquella ciutat. Ho vaig intentar. Vaig intentar sortir de la plaça. Com a mínim, ho vaig intentar. Encara que dos guàrdies em van enxampar. Llavors vaig perdre el coneixement. No vaig tornar més a la plaça, per sort, però el que em va tocar després, no es pot dir que fos la felicitat. Quan vaig recuperar el coneixement, em trobava a una habitació fosca. A través d'un foradet a la paret, algú em passava, cada cert temps, un paperet amb alguna cosa escrita i jo havia de determinar si estava ben escrit o si no ho estava. Aquest era el meu treball. I aquest ha estat el meu treball durant molt de temps.


♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

Si no et vols perdre res

>> <<