El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

divendres, 14 d’agost de 2015

Relat | Contes de mitjanit #4: La filla de Déu



Una agulla de plata enverinada que travessa un simple mocador de seda fina. Quan l'arma definitiva li travessi el pit, el cabell se li tornarà blanc platí i li serà arrencat pèl a pèl. Els ulls es transformaran en un parell de forats negres i se li seran tapats amb benes groguenques, i la boca, amb un drap acabat de rentar al riu. Se li dibuixarà un somriure de pallasso i la boca escopirà sang però ningú ho veurà.

Llavors se li marciran i se li cauran les ales. El cor li deixarà de bategar i s'ho haurà de lligar amb fils de seda als pulmons, plens d'orificis. Un per cada bala que li van disparar. Voldrà les seves mans abraçant suaument el seu mateix coll i la dreta se li tacarà de pintura vermella. La mateixa pintura amb la qual es pintarà al canell esquerre i al front. Es pintarà símbols estranys que cremaran la seva pell nívia.

Al cap d'una estona, caurà a terra amb les dues cames trencades i es partirà el nas en xocar contra el dur terra d'ivori. Se li caurà el drap que li tapava la boca i li traurà la llengua a les mil màscares buides penjades a la paret. Aquestes es riuran d'aquest ésser podrit que està a terra agonitzant.

Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca en trossos. Es trenca. En trossos. Trossets molt petits. I tots li cantem, li ballem i li plorem. Tots.

Enterraran el seu cos als afores de l'Edèn, però a la nit sortirà i es dibuixarà sobre la seva pròpia tomba una libèl·lula vermella. Molt bonica. I si hi ha un Déu, o fins i tot el mateix Diable, que la vegi i que es porti el cadàver amb ell en braços. Que l'hi porti a aquell lloc on jau la seva ànima, perduda fa dècades, que ansia trobar el seu cos.


♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada

Si no et vols perdre res

>> <<