El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dijous, 31 de desembre de 2015

Relat | Contes de mitjanit # 7 | La filla del buit



Cada vegada que tancava la boca i començava a mastegar, una part de la seva ànima es perdia en un immens buit. El seu cor dequeia. Amb aquelles mans ossudes recollia les flors de la perdició que estaven tirades pel terra i els hi treia, una a una, totes les espines. Després es ficava aquestes espines a la boca, les mastegava i se les empassava. Les tiges, nues, li semblaven inservibles i les llençava de nou al terra, exactament igual que com van fer amb ella una vegada. Com cossos morts, queien a terra i es podrien, però abans les seves flors, lletges i imperfectes, deixaven anar les llavors que creixerien i es transformarien en noves plantes. Es pot dir que aquell terra no era de naturalesa fèrtil, però les restes descompostes dels caiguts servien com a adob i les flors creixien sanes i fortes, encara que també creixessin lletges i inservibles.

Podríem dir que la noia, que estava asseguda a sobre de les restes d'un altre ésser, no existia realment. Feia tant de temps que romania allà, complint amb el seu deure, que ja no sabia fer altra cosa. Es limitava a contribuir amb el cicle vital de les flors del jardí, sembla ser. Fins i tot ja no es podia considerar una persona humana, si és que realment ho va ser alguna vegada. Semblava un monstre invisible. Estava present, però no hi era. Tenia una vida, però no vivia. Era algun ésser, però no era.

El seu aspecte era més o menys horrible. El seu rostre estava consumit. El nas punxegut era l'element que més hi ressaltava a la seva cara. Els ulls es perdien en unes conques fosques i enfonsades. La boca no era res més que una esquerda de la cara. No tenia ni llavis. El cabell li queia sobre les espatlles, era llis i de color blanc rosat. Els braços esquelètics acabaven en uns llargs dits que, a la vegada, acabaven en unes ungles afilades, llargues i d'un color transparent. Tenia claus de ferro que li sobresortien del crani. L'esquena era raquítica i se li podien comptar una a una i sense problemes les vèrtebres de la columna. Pel que es veia, també tenia un diferent nombre de costelles a cada costat del seu cos. No portava roba.

*

Des sobte, es trobava dret al costat de la noia un altre ésser, un ésser humà, un terrible home, que vestia amb robes elegants i tenia una cara molt ben cuidada. En realitat, es tractava d'un monstre, el veritable monstre. Un monstre immaterial. Gaudia veient a la noia fer el que havia de fer i la seva ànima, si no fos perquè ja estava morta i podrida feia temps, hauria d'estar morint de mica en mica amb cada segon que passava observant l'escena. Era, a més, intocable i, potser per això mateix, tampoc existia realment. Almenys, això sí, la seva falsa existència no era trista.

La noia no s'adonava que allí hi havia algú més i continuava amb el seu deure. L'home, sense cap expressió al rostre, es va ajupir, posant-se a l'altura de l'altra; li va cridar a la cara: "Menja't les roses!". La noia semblava no haver escoltat res, però així com ell es va aixecar i va començar a caminar cap a la sortida del jardí, va murmurar ella: "Només em menjaré les espines." i tot seguit, es va llençar un altre grapat d'espines a la boca.

L'home va escoltar les seves paraules. Per un moment, els dos éssers van existir realment.

♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada

Si no et vols perdre res

>> <<