El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dissabte, 19 de desembre de 2015

Relat | Contes de mitjanit #6: La gran pintura



Estàvem a ple hivern, i el fort i fred vent feia balancejar la figura brutalment que penjava d'una de les branques, però a la copa de l'arbre, totes les fulles romanien intactes. Totes d'un verd viu, a més a més. Si no fos perque es tractava d'un arbre estrany, el vent s'hauria endut a les petites. Si no es tractés d'un arbre tan estrany, les fulles no serien d'un color tan viu.   

El cel era d'un blau molt bell, però més belles eren els núvols, del mateix color pur blanc que la camisa del cos dansant. Aquest blanc contrastava amb el negre dels pantalons i de les sabates. Es tractava d'una camisa normal i corrent, amb nou botons d'ivori i amb mànigues llargues, una de les quals, arromangada fins al colze. L'escorça de l'arbre era d'un color marró clar, però no tan clar com el del n¡bonic collar fet amb espart que envoltava el coll a l'home. Era això el que relament li unia a l'arbre, l'únic que tenien en comú els dos. A l'home li envoltava el coll; a l'arbre, un dels seus cent braços, una branca forta i robusta. Potser no va ser a l'inrevés perque la corda hauria trencat el braç fi de l'home, com si d'una jove branca s'haguera tractat; i no hauria pogut fer sortir aquell tranquil color lila, que li va treure al coll de l'home, al tronc de l'arbre, com si del robust coll d'un ós s'haguera tractat. S'ho van muntar bé, doncs, per a que les coses anessin com tenien que anar.

La imatge en sí ja era bella, però el panorama irradiaba més bellesa quan veies que el sol es posava i el vent cessava al capvespre. Era màgic. La figura penjada deixava de trontollar de mica en mica i es podia reparar en veure el rostre de l'home. Si t'apropaves i t'hi fixaves bé, fins i tot podies veure-li el bonic color verd dels ulls, la mirada dels quals estava buida. O pensativa, potser. Era quelcom impossible de determinar. I si et paraves a mirar-li els llavis, podies veure que en realitat no eren vermells o rosats, sinò morats. 

La part trista és que no somreia. De segur que, com que era ell mateix part del paisatge, mai va poder veure la gran pintura, però si ho hagués fet, hauria somrigut i, potser, plorat d'alegria, degut a la bellesa conjunta. O simplement no se li va dibuixar cap somriure al rostre perque quan el vent bufava, les fulles no es movien, però ell sí. Perque el collar d'espart no va trencar la branca de l'arbre, però el seu coll sí. Perque el pintor no el va pintar amb colors vius, però a l'arbre sí. 
Pobre home, després de tot, que, fos per el que fos, si hagués vist la gran pintura hauria somrigut i hauria sigut més feliç. 

 Per sort, veuries tu la gran pintura. Amb això i allò, tot en harmonia, qué bonica!


♠ Fi
Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

2 comentaris:

  1. Hola Jordi,

    Acabo de descobrir aquest blog gràcies a l'entrada que has penjat al teu altre blog i crec que m'hi quedaré! Per cert, el relat una mica tètric, però a la vegada molt "bonic".

    Petoons i bon Nadal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Aina!

      Quasi tot el que escric és tètric hahaha però m'alegro que l'hagis trobat bonic!

      Bon Nadal també! Una abraçada!

      Elimina

Si no et vols perdre res

>> <<