El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dijous, 31 de desembre de 2015

Relat | Contes de mitjanit # 7 | La filla del buit



Cada vegada que tancava la boca i començava a mastegar, una part de la seva ànima es perdia en un immens buit. El seu cor dequeia. Amb aquelles mans ossudes recollia les flors de la perdició que estaven tirades pel terra i els hi treia, una a una, totes les espines. Després es ficava aquestes espines a la boca, les mastegava i se les empassava. Les tiges, nues, li semblaven inservibles i les llençava de nou al terra, exactament igual que com van fer amb ella una vegada. Com cossos morts, queien a terra i es podrien, però abans les seves flors, lletges i imperfectes, deixaven anar les llavors que creixerien i es transformarien en noves plantes. Es pot dir que aquell terra no era de naturalesa fèrtil, però les restes descompostes dels caiguts servien com a adob i les flors creixien sanes i fortes, encara que també creixessin lletges i inservibles.

Podríem dir que la noia, que estava asseguda a sobre de les restes d'un altre ésser, no existia realment. Feia tant de temps que romania allà, complint amb el seu deure, que ja no sabia fer altra cosa. Es limitava a contribuir amb el cicle vital de les flors del jardí, sembla ser. Fins i tot ja no es podia considerar una persona humana, si és que realment ho va ser alguna vegada. Semblava un monstre invisible. Estava present, però no hi era. Tenia una vida, però no vivia. Era algun ésser, però no era.

El seu aspecte era més o menys horrible. El seu rostre estava consumit. El nas punxegut era l'element que més hi ressaltava a la seva cara. Els ulls es perdien en unes conques fosques i enfonsades. La boca no era res més que una esquerda de la cara. No tenia ni llavis. El cabell li queia sobre les espatlles, era llis i de color blanc rosat. Els braços esquelètics acabaven en uns llargs dits que, a la vegada, acabaven en unes ungles afilades, llargues i d'un color transparent. Tenia claus de ferro que li sobresortien del crani. L'esquena era raquítica i se li podien comptar una a una i sense problemes les vèrtebres de la columna. Pel que es veia, també tenia un diferent nombre de costelles a cada costat del seu cos. No portava roba.

*

Des sobte, es trobava dret al costat de la noia un altre ésser, un ésser humà, un terrible home, que vestia amb robes elegants i tenia una cara molt ben cuidada. En realitat, es tractava d'un monstre, el veritable monstre. Un monstre immaterial. Gaudia veient a la noia fer el que havia de fer i la seva ànima, si no fos perquè ja estava morta i podrida feia temps, hauria d'estar morint de mica en mica amb cada segon que passava observant l'escena. Era, a més, intocable i, potser per això mateix, tampoc existia realment. Almenys, això sí, la seva falsa existència no era trista.

La noia no s'adonava que allí hi havia algú més i continuava amb el seu deure. L'home, sense cap expressió al rostre, es va ajupir, posant-se a l'altura de l'altra; li va cridar a la cara: "Menja't les roses!". La noia semblava no haver escoltat res, però així com ell es va aixecar i va començar a caminar cap a la sortida del jardí, va murmurar ella: "Només em menjaré les espines." i tot seguit, es va llençar un altre grapat d'espines a la boca.

L'home va escoltar les seves paraules. Per un moment, els dos éssers van existir realment.

♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dimecres, 30 de desembre de 2015

Crònica | KDD dels lectors catalans (28 Desembre)



El dia 28, fa dos dies, els lectors catalans vam organitzar una quedada a Barcelona. 

Ens vam trobar al matí a l'Apple Store de la Plaça Catalunya i vam anar al Fnac. Allí hi vaig trobar molts llibres que em van agradar, com per exemple Vermell com la sang (de Salla Simukka) o fins i tot la versió en español d'alguns dels llibres d'Arnaldur Indriðason, un dels meus autors preferits però que normalment és molt difícil de trobar a les llibreries españoles. Al final, em vaig comprar Así habló Zaratustra, de Nietzsche, llibre que portava en la meva llista de pendents des de feia quasi un any!


Els lectors a la sortida del Fnac. Foto feta pel Pol.

Després, ens vam anar al ReRead, on em vaig comprar un parell de llibres més. Un d'aquests és Reconstrucción (d'Antonio Orejudo), una novel·la històrica que em va cridar l'atenció. La Kim, del blog Mi gran viaje literario, em va comentar que es tractava d'un llibre que a ella li va agradar molt; podeu llegir la seva ressenya aquí [x].


Per dinar, vam anar al Pans&Company, on em va sorprendre veure que hi feien entrepans de salmó (el salmó és un dels meus menjars preferits) així que va ser això el que em vaig agafar jo. 

Després de dinar, ens vam dirigir a La Casa del Libro, o millor dit el paradís dels llibres. Va ser allà , però, on em vaig empenedir de no haver-me agafat més diners abans de sortir de casa, perque me'n vaig adonar que només em quedava pel bitllet de bus i, amb prou feines, cinc eurets de sobres. I com us podreu imaginar, no vaig trobar cap llibre per cinc euros. 

Dins de La Casa del Libro. Foto feta per la Mixa.

El Pol, del blog Librolectores, em va donar un parell de marcapàgines, i la Mixa, del blog Paraula de Mixa, va donar-me'n també un, del Què Llegeixes?. Gràcies!


Us deixo una foto dels llibres (i els punts de llibre) amb què em vaig fer:



Total, que ens ho vam passar molt bé tots, i espero que ho poguem repetir d'aquí poc! 

I bé, també us podeu llegir la crònica que recentment ha penjat la Joana, del blog Joana's Books aquí: [x]


Ens llegim!

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

diumenge, 27 de desembre de 2015

Música | El grup de metal "Eter"



Recentment, un amic meu, que sap que la música metal em torna boig, em va recomanar un grup anomenat "Eter". 



La música en català i jo mai hem sigut gaire amics. No ha sigut per res en especial, però el cas és que no havia trobat cap grup/cantant català que realment m'agradés la seva música, però ara, havent conegut a Eter, puc dir oficialment que he trobat el primer grup català que m'agrada. I m'agrada força!

M'he escoltat ja unes quantes cançons d'aquest grup i, fins al moment, no hi ha hagut res que no m'hagi agradat. Personalment, m'agraden molt les cançons Despertar, Ansietat i Eter

Bé, suposo que el voldreu escoltar, així que us deixo aquí la llista de reproducció del seu àlbum Un món dissonant:


També us deixo el seu vídeo de la cançó Despertar, que, en la meva opinió, és molt guai!




Si voleu escoltar més d'Eter, recordeu visitar la seva pàgina web y el seu canal de YouTube!


Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

dissabte, 19 de desembre de 2015

Relat | Contes de mitjanit #6: La gran pintura



Estàvem a ple hivern, i el fort i fred vent feia balancejar la figura brutalment que penjava d'una de les branques, però a la copa de l'arbre, totes les fulles romanien intactes. Totes d'un verd viu, a més a més. Si no fos perque es tractava d'un arbre estrany, el vent s'hauria endut a les petites. Si no es tractés d'un arbre tan estrany, les fulles no serien d'un color tan viu.   

El cel era d'un blau molt bell, però més belles eren els núvols, del mateix color pur blanc que la camisa del cos dansant. Aquest blanc contrastava amb el negre dels pantalons i de les sabates. Es tractava d'una camisa normal i corrent, amb nou botons d'ivori i amb mànigues llargues, una de les quals, arromangada fins al colze. L'escorça de l'arbre era d'un color marró clar, però no tan clar com el del n¡bonic collar fet amb espart que envoltava el coll a l'home. Era això el que relament li unia a l'arbre, l'únic que tenien en comú els dos. A l'home li envoltava el coll; a l'arbre, un dels seus cent braços, una branca forta i robusta. Potser no va ser a l'inrevés perque la corda hauria trencat el braç fi de l'home, com si d'una jove branca s'haguera tractat; i no hauria pogut fer sortir aquell tranquil color lila, que li va treure al coll de l'home, al tronc de l'arbre, com si del robust coll d'un ós s'haguera tractat. S'ho van muntar bé, doncs, per a que les coses anessin com tenien que anar.

La imatge en sí ja era bella, però el panorama irradiaba més bellesa quan veies que el sol es posava i el vent cessava al capvespre. Era màgic. La figura penjada deixava de trontollar de mica en mica i es podia reparar en veure el rostre de l'home. Si t'apropaves i t'hi fixaves bé, fins i tot podies veure-li el bonic color verd dels ulls, la mirada dels quals estava buida. O pensativa, potser. Era quelcom impossible de determinar. I si et paraves a mirar-li els llavis, podies veure que en realitat no eren vermells o rosats, sinò morats. 

La part trista és que no somreia. De segur que, com que era ell mateix part del paisatge, mai va poder veure la gran pintura, però si ho hagués fet, hauria somrigut i, potser, plorat d'alegria, degut a la bellesa conjunta. O simplement no se li va dibuixar cap somriure al rostre perque quan el vent bufava, les fulles no es movien, però ell sí. Perque el collar d'espart no va trencar la branca de l'arbre, però el seu coll sí. Perque el pintor no el va pintar amb colors vius, però a l'arbre sí. 
Pobre home, després de tot, que, fos per el que fos, si hagués vist la gran pintura hauria somrigut i hauria sigut més feliç. 

 Per sort, veuries tu la gran pintura. Amb això i allò, tot en harmonia, qué bonica!


♠ Fi
Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

Si no et vols perdre res

>> <<