El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dissabte, 30 de gener de 2016

Dialectologia | El sub-dialecte barceloní



(En aquesta entrada es fan servir el símbols de l'Alfabet Fonètic Internacional per a la representació de sons de la llengua)


Degut a la quantitat de visities que va tenir l'entrada que vaig escriure on parlava sobre els dialectes catalans, he decidit escriure aquesta entrada on parlo més a fons sobre el barceloní. Possiblement, també n'escriure una sobre el lleidatà, depenent de la recepció que tingui aquesta entrada. 

En aquesta entrada, us intentaré proporcionar tota la informació que pugui sobre el barceloní. Fins i tot més informació que la que pogueu trobar a la vostra amiga Viquipèdia. 

Per a escriure aquesta entrada, he recorregut a diverses fonts i he contrastat informació. He llegit pàgines webs, articles de revistes de caire lingüístic, llibres de text etc. Però bàsicament, he recorregut a la pròpia experiència.






Què és i a on es parla el barceloní?


El barceloní és un sub-dialecte del català oriental central. No s'ha de confondre amb el parlar xava. Aquesta variació de la llengua presenta certes característiques fonètiques, gramaticals i lèxiques; el parlar xava, per una altra banda, és el parlar català amb notables trets atribuïts a la influència del castellà.

El territori on es parla aquest sub-dialecte és, com bé indica el seu nom, Barcelona, així com també la seva àrea metropolitana. És a dir, el barceloní és parlat principalment als municipis de les comarques del Barcelonès, del Baix Llobregat i del Vallès Occidental.

Àrea on es parla el barceloní


La fonètica del barceloní - Vocalisme


La fonètica és, potser, el tret més distintiu del barceloní. De fet, és bastant fàcil reconèixer-ne un parlant per la gran obertura de les seves vocals neutres. Però no nomès això de la vocal neutra, el barceloní també presenta altres trets vocàlics i consonàntics característics. 

La vocal neutra és un so exclusiu del català oriental general, el català occidental no disposa d'aquesta vocal. De fet, la divisió entre aquests dos grans blocs dialectals es basa en l'existència d'aquesta vocal en el seu vocalisme. 

La vocal neutra és un so que apareix quan trobem un so [a], [e] o [ɛ] en posició àtona. 

En el barceloní, doncs, trobem la neutra; però, què la diferència de la vocal neutra d'altres llocs de on es parla català oriental? La seva obertura. 

La vocal neutra estàndard és el so [ə], mentre que en barceloní és pronunciada una mica més oberta, [ɐ]. El so neutre [ɐ] és diferent del so [a]. 
La fusió d'aquests dos sons en un únic, [a], és una característica del parlar xava, erròniament atribuïda al barceloní. 

La vocal neutra, a més a més, també sol desaparèixer en certs casos (aquest és un tret compartit amb altres variacions de la llengua). Paraules com anem, barana, caramel o adéu és transformen en nem, brana, carmel o déu; i expressions com per això, per aquí o això no es fa es transformen en per xó, per qui o xó no's fa.

També trobem un altre tipus de neutralització, la dels sons [u], [o] i [ɔ] en [u] en posició àtona. Aquest és un tret del català oriental general. 

L'obertura dels sons tònics [e]/[ɛ] i [o]/[ɔ] és més difícil de precisar. La seva pronúncia pot oscil·lar entre una clara diferenciació d'obertes-tancades i una diferenciació no tan notòria. Tot i això, la diferència entre els sons oberts i els tancats existeix. La no distinció és un tret del parlar xava. 



La fonètica del barceloní - Consonantisme


En quant als sons consonàntics, el barceloní també té els seus trets característics. 
Els principals punts a parlar són respecte als sons sibilants, els africats i els laterals, però també hi ha més teca. 

Les sibilants [s], [z], [ʃ] i [ʒ] són presents en el barceloní així com la distinció dels seus parells sords i sonors ([s]/[z] i [ʃ]/[ʒ]). La no distinció d'aquests parells és un tret del parlar xava. 

A vegades, els sons [ʃ] i [ʒ] a principi de paraula solen africar-se en [tʃ] i [dʒ], respectivament. Paraules com Xavier, xerrar o gent es transformen en Txavier, txerrar o dgent. És freqüent, en algunes zones específiques, que els sons sonors [ʒ] i [dʒ] s'ensordeixin en certs casos (no sempre), així, per exemple, metge i metxa sonen igual. 

Parlant dels sons laterals, cal fer esment de dos fenòmens: la iodització i la "L bleda". 

La representació gràfica "LL" es correspon amb el so [ʎ] del català estàndard. En barceloní, però, aquesta grafía pot representar també la semivocal [j]. 

Quan aquest fenòmen es dóna sempre (és a dir, el so [ʎ] sempre esdevé [j]), parlem d'un iesme atribuït a la influència del castellà, i que també és un tret característic del parlar xava. 

Quan, per una altra banda, aquest fenòmen només es dona en certs casos, però no sempre (és a dir, existeixen ambdós sons, [ʎ] i [j], per al mateix grafema, "LL") parlem d'una iodització històrica. 

La iodització històrica es dóna en aquelles paraules que en el seu origen llatí s'escrivien amb C'L, G'L, LE i LI. Així doncs, paraules com ull o cella es pronuncien ui o ceia, mentre que d'altres com cavall o llum no varien la pronúncia. 

Per una altra banda, el so lateral [l] en la majoria de casos es velaritza en [ɫ]. En el barceloní, però, aquesta velarització és poc freqüent. La manca del so [ɫ] s'anomena "L bleda". Es pot dir que es tracta d'un tret del barceloní, però tenint en compte que el seu origen es troba en la influència del castellà. Aquesta característica la comparteix amb el parlar xava. 

Després de parlar de la iodització i de la "L bleda", també faré esment d'altres fenòmens consonantics del barceloní, no tan coneguts.

Primer, el so [t] de reforç. Aquest fenòmen també es dóna a zones de la província de Tarragona i de València. Bàsicament, es tracta d'afegir el so [t] al final de mots acabats en [i] i [r] (és més comú el primer cas, però). Així, trobem que col·legi, api, mar o cor esdevenen en col·lègit, àpit, mart o cort

També trobem que el grup [gwa] esdevé, en certes zones, en [ga]; és a dir, la semivocal desapareix. Aquest fenòmen s'assembla a la transformació de [gwo] en [go] del sub-dialecte balear. Paraules com aigua o llegua es transformen en aiga o llenga.

La desaparició del so [l] davant de [t] també és usual. Altre, nosaltres o vosaltres es converteixen en atre, nosatres o vosatres.

Per últim, un fenòmen molt caràcterístic i alhora poc conegut del barceloní és la consonant velar antihiàtica de la forma en femení del numeral dos, dues; o, en barceloní, dugues.



La gramàtica del barceloní - Els verbs


No nomès en l'àmbit fonètic és especial el barceloní, també presenta variacions gramaticals, com és en les conjugacions verbals o en l'ús dels pronoms.

En quant als verbs, el barceloní té unes característiques que comparteix amb la majoria de varietats del català central general. 

La formació dels infinitius d'alguns verbs com voler, saber, poder, tenir o venir esdevé, per analogia, en volguer/voldre, sapiguer, poguer, tindre o vindre, així com també, per analogia, alguns gerundis com sent, somrient, podent o vivint en siguent, somriguent, poguent o visquent

També es donen casos puntuals en alguns verbs. Com és el cas de la segona persona singular de pretèrit d'indicatiu del verb ser, eres, que esdevé erets (també es dóna en altres variants). 

Les formes vam i vau del pretèrit perifràstic esdevenen vem i veu

Les formes del veb donar dono, dones, doni, donis, donin i dona'm esdevenen don(c) , dons, dongui, donguis, donguin i dom.

El present de subjuntiu del verb fer fa fagi, fagis i fagin. La sibilant [s] és reemplaçada per [ʒ].

La primera persona singular del present d'indicatiu de verbs com conèixer, conec, passen a fer com coneixo (és a dir, es conjuguen seguint el model dels verbs incoatius).


La gramàtica del barceloní - Els pronoms


En el barceloní trobem nombroses variacions pel que fa als pronoms. Bàsicament, pronoms febles, però també trobem característiques en altres tipus.

Primerament, tenim els reforços dels pronoms ens, us i en. Davant del so [s], als pronoms ens i us se'ls hi afegeix una vocal neutra, quedant en enze (ambdues "e" neutres) i uze. El pronom en sol rebre un reforç nasal, quedant en nen. Per exemple, us sembla bé? esdevé uze sembla bé?, ens sap greu esdevé enze sap greu, ens n'anem esdevé ens en anem (enze n'anem), en tinc sis esdevé nen tinc sis i me'n dones esdevé me nen dons.

La forma pronominal del complement indirecte esdevé alzi o lis. La forma lis es considera molt vulgar i és atribuible a la influència del castellà. 

La forma li'n esdevé n'hi

Potser el tret més característic del barceloní és la transformació dels pronoms clítics -vos/-us-en i -nos/-nos-en en -se/-se'n. Per exemple, agafeu-vos esdevé agafeu-se, anem-nos-en esdevé nem-se'n i disfressem-nos esdevé disfressem-se.




El lèxic del barceloní


Com qualsevol altre variant de la llengua, el barceloní també té les seves paraules i expressions pròpies. 

Moltes paraules que trobem al barceloní són de origen caló (o gitano), com per exemple calés (diners), paio (home desconegut), pirar (marxar), clapar (dormir) i halar (menjar, és pronuncia amb h aspirada). Aquestes paraules, però, es fan servir en registres molt col·loquials.

Paraules barcelonines que no siguin d'origen caló, també n'hi ha. Així doncs, trobem nano (noi, nen, tio), esbergínia (albergínia), relotge/relotxe (rellotge), motxila (motxilla), ensolir (pillar-se els dits), cardar (similar a fotre), xixanta (seixanta), curanta (quaranta), quotre/cotre (quatre, amb [ɔ]), ideia (idea), jove (nora), eixida (pati de casa), picar (trucar a la porta), daixòs/dallòs i daixonses/dallonses (aquestes paraules no sé com dir-les d'una altra forma, però són molt útils!), vambes (sabates de fer esport). 



Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada

Si no et vols perdre res

>> <<