El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dijous, 7 de gener de 2016

Lingüística | Sobre els accents, els parlars i els dialectes



Ahir per la nit vaig tornar de les meves vacances de Nadal. En tan poc temps, he estat a Barcelona, a Tarragona i ara, de nou, a Lleida. Se'm fa tant estrany escoltar el català que es parla aquí ara, tot i haver-lo estat escoltant durant quasi vuit anys ja. Però en un parell de setmanetes ja estaré acostumat de nou, suposo. 

Avui, de fet, us vinc a parlar sobre això mateix, sobre els diferents parlars, accents i dialectes del català.





Estant a Barcelona, vaig aprofitar per veure alguns antics companys i amics. Una amiga em va dir que, parlant castellà, se'm notava una mica d'accent català. No és res d'estranyar, ja que abans només parlava català a l'escola i amb un parell d'amics i coneguts i usava el castellà en la resta de casos, però des de que visc a Lleida, el rol d'aquestes llengües s'ha capgirat completament. Però bé, aquí no hi puc fer res.

El cas es que en una d'aquestes que un bon amic, amb qui parlo en català, me diu "Ostres tio, a veure si t'aclares i parles bé d'una vegada!", jo li vaig preguntar que a què es referia i em va dir que jo parlava a vegades amb accent de Barcelona i a vegades amb accent de Lleida, i que havia de ser més "regular" a l'hora de parlar. 

Si jo visqués a Tarragona, potser el meu accent no hauria canviat tant des de que me ne'n vaig anar de Barcelona. Però no, he estat vivint a Lleida i, sincerament, ja us dic jo que el català de Lleida i el de Barcelona, el català oriental i l'occidental, són força diferents. 
¿Resultat? Doncs es veu que he acabat parlant una mena de popurri d'ambdós dialectes, i no m'havia donat compte fins ara.

En part, és la cosa més normal del món i no és res dolent, però per l'altra part, quan va sortir aquest tema a la conversa, jo em vaig indignar una miqueta.
Jo li explicava al meu amic, qui, per cert, està estudiant filologia catalana, que si jo parlava amb una barreja de accents, volia dir que n'estava perdent un i adquirint-ne un altre: estava perdent l'accent barceloní i n'estava adquirint el lleidatà. 

Tot i que això no sigui res dolent, jo li deia al meu amic que em preocupava arribar al punt de perdre totalment l'accent de Barcelona. Sóc de l'AMB i estic orgullós de ser d'on sóc, i considero que, si perdés el meu accent original, perdria una part de mi mateix i del meu passat (que tampoc és tan passat). I ja sé que això pot sonar extrany o ridícul, però és la meva opinió al respecte. 

Total, que a partir d'aleshores vaig reflexionar una mica i em vaig proposar a mi mateix un repte per aquest nou any 2016. I mira que jo no solc fer propòsits d'any nou! 
Aquest repte és, ni més ni menys, que mantenir viu el meu barceloní, que estava desapareixent de mica en mica. Això sí, sense perdre aquells bonics matissos que he adquirit del lleidatà o del tarragoní. 



La vocal neutra (anglés: schwa sound), la nostra amiga que mai es deixa veure per occident

Aviam, ara parlaré una mica sobre les diferències dialectals perque hi ha barcelonins que mai hauran sentit un pagés de Lleida parlar lleidatà pur i dur, igual que hi haurà lleidatans que mai hauran sentit parlar el genuí barceloní que parlen els avis que porten tota la seva vida a Barcelona. 
I no hi ha res de dolent en això, però crec que és bonic aprendre sobre formes de parlar diferents a la teva.


El català de Barcelona 


Un dels mites més comuns a Lleida sobre el català de Barcelona és que parlen amb la "a". 

A veure, això és tan fals com cert. M'explico: a Barcelona trobem bàsicament dos varietats: el parlar xava i el dialecte barceloní, i em sap molt de greu quan la gent confón l'un per l'altre.

El parlar xava és el català que parla la gent aplicant-hi normes gramaticals, fonètiques i de sintaxi del castellà. És aquell català on no es diferencien les vocals obertes de les tancades i on tampoc existeix una vocal neutra, que és remplaçada per el so [a]. 

El dialecte barceloní, per una altra banda, és només una varietat del català oriental central. 

El que el caracteritza a nivell fonètic, principalment, és la neutralització de [a], [e] i [ɛ] àtons en la vocal neutra [ə] (a vegades, en un so més obert, [ɐ]) i del tancament de [o] i [ɔ] àtons en [u]. A vegades, el so neutre desapareix en certs casos.

També hi és present la iodització, que és la pronúncia de [j] per [ʎ] (per exemple, "ceia" per cella), així com també l'ensordiment de [ʤ] en [ʧ] (per exemple, "platxa" per platja). 

A nivell gramatical, destaca l'ús de vem/veu per vam/vau, dugues/dos per dues, nosatres/vosatres per nosaltres/vosaltres, coneixo per conecfagi/fagis/fagi per faci/facis/faci o erets per eres

També l'ús molt freqüent dels pronoms els-hi i lis (aquest últim molt vulgar, però molt estès), així com també el reforçament de nos i us amb una vocal neutra: ens e sap greu o us e surt.

Aquests, doncs, serien alguns dels trets més comuns del dialecte, tot i haver-ne més.


També es sol dir per Lleida que l'accent barceloní sona molt "pijo". Amb això ja no sabria que dir, però crec que ja depèn de la persona en si. 
A mí, per exemple, el català de Gràcia em pot sonar més pijo que el de Sants (sense intenció d'ofendre a ningú).



El català de Lleida


Bé, després de tants anys vivint aquí, crec que seré capaç de parlar sobre "lo" lleidatà. 

Allò de que a Lleida es parla amb la "e", us puc assegurar que és cert, però no sempre tampoc. 

Pronuncien la majoria de terminacions en -a com una [ɛ] la gran part de vegades. Menys sovint, però, com una [e].  Per exemple, diuen deie per deia, menje per menja o case per casa.

Les vocals obertes i tancades difereixen, moltes vegades, de les del català oriental. Per exemple, trobem v[e]ure per v[ɛ]ure, d[ɔ]s per d[o]s,  r[ɛ]i per r[e]i o fl[ɔ]r per fl[o]r.

Quan hi ha [o] o [ɔ] àtons, aquests sons no es tanquen en [u] com en el barceloní, però m'he fixat que moltes vegades és tanquen en [o] (però no sempre). També es pronuncia la "i" del dígraf "ix".  

La vocal neutra no existeix. A tal punt, que a les escoles i als instituts no s'ensenya, tot i que als llibres de text hi apareixi. 

En quant al vocabulari, hi ha moltes diferències respecte del barceloní. A Lleida trobem que diuen panís per blat de moro, tros per hort, fenya per feina, padrí/padrina per avi/àviaxiquet per noi/vailet o farigola per timó

Algunes formes verbals també canvien la desinència, com per exemple faiga per faci, sàpiga per sàpigui o cantae (bastant vulgar) per cantava

A més, una cosa curiosa que trobo del lleidatà és el tema del "lo". Molta gent a Lleida mateix és pensa que aquesta paraula és una cosa molt lleidatana, però el cas és que a Barcelona també es fa servir moltíssim. Això sí, a Barcelona pronunciat com l[u] i a Lleida, com l[o]. La particularitat lleidatana d'aquest mot és, però, el seu ús com a reemplaçament del determinant d'alguns mots masculins, com per exemple lo cotxe per el cotxe o lo Pau per el/en Pau.





Com a curiositat, això sí, mentre que podria (més o menys) diferenciar quan algú és de Sants o és de Pedralbes, per exemple, encara no podria diferenciar quan algú és de Lleida ciutat o és de Sant Martí de Maldà, per una altra banda.

*


I bé, per acabar, us deixo un vídeo molt divertit del Polònia en relació al tema:



Ens llegim!

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

2 comentaris:

  1. Jo sóc de Mallorca i faig Filologia catalana. M'ha semblat un post interessant :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia que fessis filologia catalana! Que guai!
      Gràcies!

      Elimina

Si no et vols perdre res

>> <<