El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dijous, 28 de gener de 2016

Relat | Contes de mitjanit #2 | El fill del soroll



L'home vesteix de color negre. Completament de negre. Les seves botes negres, els seus texans negres, el seu abric negre, els seus guants negres i el seu barret de copa negre realcen la pal·lidesa del seu rostre. Sembla que estic davant d'un cadàver. Porta els llavis pintats amb el color de la nit. Les celles rosses, escassament poblades, en contrast amb els ulls marró fosc em posen la pell de gallina. Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima d'una persona. Els ulls d'aquest ésser m'inspiren por i terror. Fàstic i repulsió. Ganes de morir. Però no em deixen mirar al seu interior.

Gesticulant d'una manera indescriptible amb la mà dreta, el senyor aixeca lentament el braç esquerre. Quan la mà està a l'altura del cap, aquesta s'aferra veloç i ferotgement a l'orella mentre els seus llavis es separen, amb prou feines, uns mil·límetres, deixant brillar el groc de les seves dents a la llum de la lluna, i els seus ulls segueixen immòbils. Mira cap a mi, però no em mira a mi. És com si observés alguna cosa situada entre nosaltres dos, però que només ell pot veure. Li comencen a tremolar les cames. Se li dobleguen lleugerament els genolls. Tot i així, ell aguanta i es manté de peu. Es porta la mà dreta al costat dret de la cara i se l'aranya, se l'estripa. Els seus dits se li claven a l'ull, al pòmul, al llavi superior i acaben en aquella barbeta partida. Em sembla haver vist com feia un gest de menyspreu amb la boca, però potser només han sigut imaginacions meves. Roman durant uns llargs segons amb els dits clavant-se-li a la pell mentre que amb l'altra mà encara s'agafa l'orella. De sobte es deixa anar l'orella i es tapa l'ull esquerre amb la mà alhora que mou l'altre braç per aixecar-lo i poder assenyalar al cel estrellat. Li sagna el llavi. Se li dobleguen els genolls. Obre la boca però no deixa anar cap so. Cau de genolls a terra. Lentament, es porta la mà amb què assenyalava al cel a l'orella. Delicadament es posa la palma de la mà a l'oïda. És ara, quan els seus llavis deixen escapar unes paraules en forma de sinistre xiuxiueig "No cridis. No parlis fort."

Tanco i obro de nou els ulls. Ja no hi és l'estrany home. Torno a estar sol al parc. Em trobo assegut en un banc. És de nit. Fa fred i bufa el vent. Els arbres xiuxiuegen una suau melodia. La llum ataronjada dels fanals, que fa pampallugues, és la meva única companyia.
Tot d'una el vent cessa i s'enporta tots els sorolls innecessaris. Només queda el silenci. "M'agrada el silenci." dic en veu baixa. Tanco els ulls i em torno a dormir.


♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada

Si no et vols perdre res

>> <<