El Sotabosc

El meu racó en català

Afegeix-me!

Busca alguna cosa!

dimecres, 3 de febrer de 2016

Relat | Contes de mitjanit #1 | El fill del vent



Des de més enllà de les muntanyes nevades, el vent cavalca sobre els núvols. Com un soldat de cavalleria que té pressa. Amb ell porta l'eterna foscor com a ostatge, la nit, que porta un vestit negre cosit a mà pels dits de la depressió, disfressats de tristesa. El vent s'atura davant d'una bonica caseta de nines enmig d'un prat de roses de tots colors. Sobre aquesta casa, construïda amb fusta de roure i ciment barat, s'arremolinen núvols de tempesta que comencen a plorar quitrà. La pesada substància corroeix poc a poc la pobre teulada de la casa. Les roses, que abans li donaven vida al bonic paisatge, ara moren i el vent els hi acaricia les tiges a totes i cadascuna d'elles. Ell és l'únic ésser capaç de fer-ho sense clavar-se ni una sola espina. Sense ferir-se.

Llavors truca a la porta de la casa de nines. Les fustes velles grunyen davant la seva presència, no es fien del vent. Ell torna a trucar. Una vegada rere una altre. Però es cansa d'esperar. És molt impacient. Es dirigeix ​​cap a l'única finestra de la casa, un petit forat a la façana. Res. No veu res. Només hi ha foscor darrere del vidre. Al cap d'una estona, un petit senyoret que es fa dir alè surt per una escletxa de la paret i li diu al vent que allà dins dorm un noiet. El vent llavors es fa enrere i carrega amb força contra la finestra, obrint-la de bat a bat. Els vidres ploren. Un petit noi salta del llit espantat i la foscor surt de l'habitació atemorida quan encén la bombeta de la tauleta de nit. El vent pot veure ara la cara pàl·lida de terror de la seva presa. El nen pot veure al vent. Té l'aparença d'un senyor molt gran amb cabells blancs i porta una bella dona sota un braç. Els dos tenen por, tot i no expressar-ho obertament. Es miren durant uns segons molt llargs.

El nen crida a son pare. El seu crit se li clava en el cervell al vent i aquest s'enfada. Un cop sec a la porta de l'habitació. El vent no li treu la vista de sobre al nen, i viceversa. La porta s'obre i un home de mitjana edat entra precipitat. El noi li explica al pare les seves pors, tot i que està mirant fixament al vent. El vent no pronuncia ni una paraula. El pare no veu a ningú més que al seu fill en l'estància. Li mana que es fiqui al llit i s'adormi. Però el fill no vol. El vent li murmura les veritats al nen a cau d'orella. Aquest comença a plorar. El pare es preocupa. El vent comença a comptar enrere. El nen plora. El seu pare està cada vegada més nerviós. Està confús. Les llàgrimes es converteixen en sang. Per la seva boca neix una substància negra enganxifosa. El compte del vent arriba a zero. "Merda" diu el pare en el moment exacte. El plor de la criatura cessa de cop. Es desploma. El vent desapareix en l'instant en què el cos toca a terra.
El noi ha mort.

♠ Fi

Comparteix això:    Facebook Twitter Google+

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada

Si no et vols perdre res

>> <<